banner-1280x150-gene

Opinió

Venustas: "Després de la fi del món"

Venustas: \
El CCCB presenta, fins a finals d’abril del 2018, l’exposició Després de la fi del món, en la qual es reflexiona sobre les conseqüències del canvi climàtic per al planeta i per a l’espècie humana. La mostra presenta sis instal·lacions artístiques immersives que pretenen conscienciar sobre la profunditat dels canvis que ens esperen i que plantegen sense cap dubte la possible inviabilitat de la nostra continuïtat com a espècie. El lema escollit Aquesta civilització s’ha acabat. I tothom ho sap, dona una idea de la contundència amb què es planteja aquesta reflexió. El fil conductor, si bé una mica críptic, planteja una idea interessant i pertinent, la figura d’un ministre del futur que té la tasca de preparar la societat per entrar de ple en l’antropocè i que ens guia a través dels fets científics irrefutables sobre els quals se sustenta el discurs expositiu. En el rerefons de l’exposició es planteja, com a única sortida, la necessària capacitat d’adaptació assolida a través de grans conquestes tecnològiques, tot insistint en els postulats posthumanistes (ja exposats en la mostra +Humans del CCCB el 2017) i assumint així la nostra incapacitat de construir un futur viable a través de la racionalització del consum i del decreixement responsable. Coincidint amb la cimera COP21 de París, la Universitat de Columbia publicava el llibre Climates: Architecture and the Planetary Imaginary, un assaig imprescindible on s’exposaven les implicacions culturals del canvi climàtic i com va prenent forma un nou imaginari col·lectiu del futur. L’assaig començava, igualment, fent notar que l’explosió de literatura i cinema que actualment planteja el futur en termes de distòpia és una conseqüència de la desconfiança en la nostra capacitat col·lectiva de fer front al que Steven Hawkings descriu com “el moment més perillós de la història del planeta”. Els nous imaginaris del futur, en l’era del canvi climàtic, es basen en el posthumanisme, però també creen noves mitologies, la més important de les quals és el que s’ha anomenat el Mite de la segona Terra: la idea que és possible fer emigrar la civilització humana a un altre planeta davant la impossibilitat d’arreglar les coses aquí. No és només la ciència-ficció la que alimenta aquest mite, recordem la magnífica pel·lícula de Cristopher Nolan Interstellar (2014), sinó que, a més, no parem de rebre un degoteig de notícies científiques que semblen donar suport a idees com ara que el planeta Mart és capaç d’acollir una biosfera habitable o que existeixen múltiples terres a distàncies no tan remotes. Darrerament, arquitectes prestigiosos, com per exemple Norman Foster o Bjarke Ingels (BIG), han llançat projectes que plantegen la colonització humana del planeta vermell, i han contribuït a donar forma física a una idea que es mou entre la utopia i la pseudociència. Pensadors com ara Kenneth McKenzie Wark, inspirador de la mostra del CCCB i autor del best-seller Mollecular Red: Theory for the Antropocene, apel·len a la responsabilitat del món de la cultura a l’hora de construir aquests nous imaginaris i a reflexionar sobre els perills de fer créixer la idea que aquestes sortides són possibles: ni el posthumanisme és a la cantonada ni és possible, ni ho serà durant molt de temps, pensar en l’evacuació planetària com una solució factible. Mentrestant, al nostre planeta blau se li acaba el temps de trobar solucions realistes. A la imatge, Exposició Després de la fi del món. CCCB Barcelona. Sun Lakes, Arizona. Cortesia de Benjamin Grant / Satellite Imagery © DigitalGlobe, Inc.
thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021Bonart_banner-180x180_FONS-AVUI-90

Et poden
Interessar
...

banner_aire_bonart_horitzontal