Tres, un artista peculiar

Ara ja no podrà posar-se a riure del que qualificava com una actitud meva una mica desvergonyida i que li feia molta gràcia. Segurament aquí va néixer la simpatia, que sempre té a veure amb allò que es té en comú; amb ell era l’humor i dir les coses obertament tot i que sense molestar. Així que em sembla que li hauria fet gràcia que, un cop més, m’hagi retardat en el lliurament d’aquest article, perquè, en plena escriptura d’un altre tema que no ve al cas, m’assabentés de la mort de Tres i que hagués d’esborrar-ho tot i, inevitablement, reescriure el text. Tres, l’artista del silenci, l’artista que apagava edificis, l’artista que també era músic, amb el qual xerrava de l’escena barcelonina lligada amb la música experimental, del pas dels vuitanta als noranta amb Macromassa o els Superelvis, el dia en què vam quedar per parlar de Punk. Va ser una de les no més d’una desena de vegades que vam parlar i que ens vam veure... encara que no importa el nombre, en totes aquelles ocasions vam acabar declarant-nos aquella simpatia i amor mutu que tenen a veure amb la química entre les persones. Tres estava entusiasmat per participar en l’exposició i jo encara més que volgués participar-hi i així es va produir aquest efecte de pujada en compartir un projecte, unes idees i uns interessos que només en ocasions especials es donen. No només vam parlar de les apagades, vam escoltar els seus últims projectes musicals (pur rock & roll adult, intel·ligent, sonor, potent), també em va mostrar l’ingent recull de notícies sobre el silenci que ha recollit en llibres que són com còdexs impressionants o de l’acumulació dels diaris d’un any completament perforats, traspassats, evidenciant la futilitat. I, ja posats en la futilitat, parlem dels morts. Vaig estar amb Tres avui fa cinc dies [30 de setembre]. Acabaven de visitar-lo un grup de dones que s’encarreguen de fer l’acompanyament en la mort als malalts terminals. Òbviament, el moment estava carregat d’emocions, però vam riure molt quan Tres va recordar que havia estat a punt de dir-los que ell sabia morir-se molt bé, que ja havia mort a molts llocs (les fotografies de Tres tirat a terra mort a les Rambles, a Nova York, Londres o Berlín que justament vam escollir per a Punk al Macba i que viatjaran a Mèxic DF) i que també sabia molt bé què era el silenci, que s’havia passat la vida treballant sobre el silenci. Resultaria fàcil pensar en allò premonitori o fer al·lusions al fet que finalment va abraçar el silenci. Prefereixo quedar-me amb la imatge de Tres afrontant la vida i la mort amb absoluta consciència i dignitat, amb humor i preocupació... I amb Tres treballant, ordenant, repassant, revisitant els seus treballs. Així que m’agradaria justament el contrari de caure en el silenci. Al silenci és al que ens tenen acostumats les institucions, les polítiques, la cultura i l’ensenyament en aquest país. El silenci és la manca de reconeixement en la vida i en la mort. Tres és un d’aquells artistes peculiars, per als quals tenir alguna cosa a dir o fer està per sobre de si s’és artista, músic o escriptor, i en bona mesura va ser tot això. I és feina de tots reconèixer-li, perquè reconèixer és reconèixer-nos: “El silenci és el so més fort que existeix”, Tres. A la imatge, Vistes de sales. Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, Museu d’Art Contemporani de Barcelona(Macba), 12.05-25.09.2016. Col·lecció Macba. Centre d’Estudis i Documentació. Fons Històric Macba © Foto: La fotográfica.