11 novembre 2013
Opinió Madrid

Tres singulars simbolistes

luis antonio de villena,

La pintura simbolista a Espanya va ser, en general, una cosa tardana, però va tenir, entre molts representants, tres de molt singulars, tant pel gran prestigi que van tenir en vida com per la seva recuperació difícil encara que assolida. Em refereixo al canari Néstor Martín Fernández de la Torre (1887-1938), que va signar com a Néstor; al català Hermenegildo –o Hermen– Anglada Camarasa (1871-1959), i a l’andalús, cordovès, Julio Romero de Torres (1874-1930), enaltit i injuriat pel folklorisme que el va envoltar. Encara que no cal oblidar que els tres pintors van acabar en un tipisme pictòric, que va conèixer certa moda burgesa abans de la Guerra Civil espanyola, i molta caiguda posterior…

Tots tres van començar, molt parisencs, en el simbolisme poètic d’arrel més tradicional i es van anar decantant (cap a la Belle-époque) per motius més personals. Com he dit, Néstor –que va exposar al Círculo Ecuestre de Barcelona el 1908 i que va fer els decorats d’El amor brujo de Falla el 1915– és el més singular de tots: recordem el seu fantàstic retrat esnob Epitalami del duc Néstor, els seus diversos Sàtirs de les Hespèrides o la seva sèrie de grans quadres El poema de l’oceà, que es pot veure al seu particular museu a Las Palmas de Gran Canària. En la gran pintura de Néstor hi ha preciosisme barroc i hi ha també un rerefons homoeròtic bastant visible. Però Néstor, després de tant èxit internacional (els tres pintors van triomfar àmpliament en una Argentina llavors molt rica), va acabar dissenyant el parador de Tejeda, a la seva illa, i molts motius canaris. És clar que Anglada Camarasa, també en el seu millor moment d’un cromatisme exuberant i cosmopolita, va acabar vivint a Mallorca, a Pollença, on va morir, i es va dedicar a pintar multitud de motius típics mallorquins. Aquest regionalisme final que hi ha en tots ells va contribuir a la seva depreciació posterior. També Romero de Torres té un bell simbolisme mitològic, com ara en els frescos amb què va cobrir l’elitista Casino de Madrid, però la seva gran troballa va ser portar els temes simbolistes –inclosa Salomé– al món de l’Andalusia profunda o gitana, amb dones brunes d’ulls profunds, i aquest món cruel o passional de la cobla, amb amors traïts, navalles i petons… Romero de Torres va crear un estil de dona meridional que un dramaturg modern ha anomenat la romeraca. Però, més enllà del folklore o dels molts retrats que va fer, en ell hi va haver un gran pintor enormement singular. Dalí admirava el seu quadre Visqui el pèl!, que mostra la bellesa de la trossa d’una jove vista per darrere; és a dir, només el pèl, tibant i brillant, no pas la cara. També Valle-Inclán va ser un gran admirador de Romero de Torres, abans evidentment que el folklorisme i els antics bitllets de 100 pessetes el fessin tan popular i mal comprès…

És natural que també Dalí admirés Néstor perquè cap altre pintor va tenir l’exquisidesa i la filigrana enjoiada del quadre del Poema de l’oceà, en el qual dos angelots cavalquen, entre ones braves, uns peixos radiants… Tots tres valen molt la pena (avui són molt cotitzats) i el folklorisme final dels dos primers (amb tant de luxe anterior) és molt oblidable.

A la imatge, “Le paon blanc” d’Anglada Camarasa. Col·lecció Carmen Thyssen.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies