19 novembre 2012
Reportatges Girona

Torres Monsó: el mestre, l’amic…

pep admetlla

1984, després d’haver-me renyat de manera contundent, no ens hem separat mai més, aquí podria acabar, senzill no?

Si la química entre les persones existeix, això es el que va passar, però no puc parlar en passat, ja que les vivències compartides amb en Paco no tenen final. Més enllà del destí (qui arribi primer, que li guardi lloc, a l’altre!) de cada un de nosaltres, hi haurà sempre els moments compartits, les xerrades, els pensaments, els desitjos, les tristeses, les angúnies, les idees (sobre l’art, els déus, les dones, la ciència, la política, la societat, la literatura…), les alegries i tants adjectius més que es podrien posar en una relació intensa, sincera, sense reserves. Ens hem escoltat, hem dialogat, mai hem discutit, hem dissentit, segur, però sempre amb molt de respecte, amb la il·lusió de l’un per l’altre, amb complicitat, sense por de la rèplica, no solem deixar res al tinter, i –el Campari és boníssim–, cinc minuts o tres hores. Passant amb bicicleta per sota de la finestra, símbols i signes que identifiquen l’estat d’ànim de l’un i de l’altre, cada dia o quasi, rituals interioritzats i, si no, una trucada. Entrar i com sempre donar dos copets amb els nusos de la mà esquerra a la porta de l’estudi, pujar les escales, la porta oberta i cap al recés d’en Paco, a la butaca de la dreta –“Uf!, quina merda de temps!, vols alguna cosa per beure?” –“Sí.” – “El Campari s’ha acabat, abans en venien aquí al súper… ara ja no, ja no en deu beure ningú” –“…una Coca o una Swepps ja em va bé…” – “Rosa, fumo un cigarret!, què, com va…” A partir d’aquí el temps continua sent una merda, faci calor, plogui, faci vent o un fred que pela.

En Paco no ha volgut fer mai de mestre, no en té vocació. El meu millor amic –això ho hauria de posar en majúscules!–, mestre meu a pesar seu, no dóna mai consells, però aporta experiències, reflexions, maneres de veure, entendre i fer les coses. La confiança, la sinceritat des del primer moment, és qui et dóna autoestima, seguretat, qui t’esperona a fer i fer per millorar. Em considero, no, sóc un privilegiat per haver comptat amb ell sempre (i sempre és una paraula que compromet, fàcil de dir però complicat de mantenir) en decisions professionals i personals, he pogut créixer al seu costat com a artista i com a persona, l’he conegut amb la plenitud de l’artista majúscul, l’home dels dubtes i les certeses, l’artista pacient, pletòric, visionari, convençut i de vegades també vençut, trist, depressiu diuen alguns, però no, és realista, molt lúcid, pot ser descregut i sorneguer, nihilista de vegades, optimista des del meu mirar, ha viscut moltes coses, ha vist moltes coses, també n’ha escoltat i n’ha callat moltes més, ha conegut molta gent, alguns d’excepcionals i també algun fill de puta (no sabria buscar un altre adjectiu de claredat més diàfana). Tindria tantes coses a explicar sobre en Paco que ni amb 3.000 o 10.000 caràcters faria breus capítols d’introducció!

No parlaré de la seva obra, no sóc cap expert en l’anàlisi raonada de l’art (vaig començar la carrera d’història de l’art, i vaig durar el que dura un mal mes!), però sí que puc parlar de com l’ha feta, del perquè de moltes d’aquestes obres, la tècnica i les eines utilitzades, els conceptes de fons o el rerefons, de les supercordes, dels forats negres, de les escales invertides, de l’apocalipsi, del nou ordre mundial i la llei de l’embut, dels culs, pits i llavis, de les calces i dels sexes, de les creus, d’en Bataille i d’en Leonardo, de la impressió quan va veure per primera vegada una peça d’en Giacometti, o del mur de les Lleones Assíries del British, del viatge a Itàlia, del que va veure per la finestra quan anaven en tren, del SOS, del planeta Mart, d’en Lennon o dels Residents, de l’Ava i dels capellans de La Salle, del carrer del Carme, d’en Monjo, d’en Subirats, d’en Pla, els conills d’en Barry Flanagan (quina meravella!, aquí no el coneixia ningú o gairebé ningú), del nostre viatge en tren a Arco i de la visita a l’Expo de l’Oteiza, de l’Emília, dels Xarcató, de l’escaiola i els grumolls, de la quantitat d’aigua que s’hi ha d’abocar per crear la densitat justa per fer la pasterada per als motlles (és una cosa que mai he après del tot, encara se’n fa creus que no me’n surti!), de la pedra de Girona, de les eines per picar, raspar i polir, de la cadireta i el tamboret de balca del taller, en el qual m’he assegut davant d’ell tants anys. Jo, arrauxat; ell, pacient, a l’estiu amb el ventilador, a l’hivern amb la catalítica de butà, –mira, l’arbre de l’amor ja ha florit!–, mai ens hem felicitat els aniversaris, ni ens agraden les Fires de Girona, ni el Nadal, ni el calor, ni el fred, treballar no dignifica, més aviat cansa, –el que fem nosaltres no és treballar, ho fem perquè volem–, faci fred, calor o plogui, el temps continua sent una merda… a, b, c, q.

A la imatge, estudi de Torres Monsó.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies