5 desembre 2016
Reportatges Barcelona

Toni Catany, suspès en el temps

aina mercader

L’estiu passat, La Pedrera va ser escenari de la mostra Toni Catany. D’anar i tornar, un recorregut deliciós, farcit de vaivens, per l’obra del fotògraf mallorquí mort sobtadament l’any 2013. L’exposició antològica, comissariada per Antoni Garau i Alain d’Hooghe, director i vicepresident de la Fundació Toni Catany, respectivament, es va presentar com un tast del treball de l’artista que, des del Mediterrani i sense oblidar les arrels, va esdevenir universal. Un viatge poètic per territoris i records a través de més d’un centenar d’instantànies –la majoria inèdites–, notes i objectes que col·leccionava –floreres de copinyes que feia sa mare, miniatures d’arreu, càmeres i llibres, entre d’altres– i que connectaven com una línia perfecta, des de la sala d’exhibició, amb ca seva, situada al carrer Nou de la Rambla, al Raval de Barcelona, on va viure i treballar al llarg de tres dècades.

El periple expositiu oferia múltiples relats per on transitar Catany. De la icònica Nin (Eivissa, 1967), considerada la primera fotografia d’un Catany que s’aferrava als orígens, a les provatures quasi pictòriques amb el calotip, realitzades poc després de deixar la carrera de química que l’havia dut a viure a la capital catalana. Dels nus escultòrics de la sèrie que agafà el nom d’un vers de Blai Bonet, Somniar déus, als potents retrats de Mirades fortuïtes amb personatges d’Etiòpia, Veneçuela i Bangla Desh, o a les parets qualssevol de Llucmajor, poble on va néixer el 1942, als murs i les voreres coloristes del Marroc, Indonèsia i Mèxic, l’Índia en l’abstracta proposta Parets mestres. “M’obsessiona el temps –apuntà–. Escollir una flor mustiga, unes fruites podrides o unes copinyes és la meva manera de parlar del temps.” Per Catany, que treballava simultàniament en color i en blanc i negre, la bellesa era en la cosa viscuda, en el desgast. El gènere de les natures mortes és el que el va fer més conegut i el que potser exemplifica més aquesta intenció que sovint s’ha llegit en clau de melangia. Objectes d’aquí i d’allà congelats en el temps, cossiols i rams secs, trastets, petxines o papallones dissecades que el transporten a evocacions d’infantesa i que conformen, entre d’altres, la sèrie Altars profans. “Els bodegons solen sortir a partir d’objectes que tenc a ca nostra –escrigué–, que he anat recollint en el curs dels viatges, com si fossin souvenirs. Vaig recollir unes copinyes del Carib i al cap d’uns mesos a Barcelona vaig sentir nostàlgia d’aquella mar. Allò em va portar a fer bodegons. […] En les meves fotos mesclo records i experiències.” Un Catany polifònic, ple de matisos gràcies als jocs de textures que aconseguia, per exemple, construint els fons amb les teles usades de collir ametlles que li enviaven des de Mallorca. “Primerament –deia– és la sensació. Després ve la idea.” El fotògraf experimentà en tècniques; però, en qüestions de continguts, se sentia còmode en les temàtiques clàssiques: retrat, natura morta, paisatge i nu. El Mediterrani va ser un tema d’estudi, un punt de partida per recórrer el món (Egipte, Mali, Laos, Venècia, Nova York, l’Iran…) i un lloc de tornada. La mostra, que no respectava cap ordre cronològic, sinó que més aviat era un panòptic on cercar temes i històries, es tancava amb una bola del món que es va trobar embolicada a la casa natal i amb un atles que tenia les marques de per on viatjà, exemplificant aquestes nombroses anades i tornades.

A la casa de l’amic

Guiats per Garau, marmessor del llegat del fotògraf, arribàrem a can Catany de Barcelona, “a la casa de l’amic”, com va cantar Maria del Mar Bonet. “Aquest era el seu paradís”, afirmà Garau tot just entrar en l’habitatge senyorial de principis del segle passat. Tota l’estança és plena d’andròmines que recopilava i, a vegades, fotografiava al gran saló que va convertir en estudi. I just a l’altre costat, un pati amb un colomer ple de cossiols, que pareix un corral mallorquí. Aquest pis que es manté, més o manco, aturat el 2013, és precisament avui una de les seus de la Fundació Toni Catany. L’any 2005 el mateix artista començà a treballar en la creació d’aquesta fundació, el seu “gran projecte”, que actualment custodia el fons i la seva col·lecció. Una col·lecció que inclou tota la seva obra, una vasta biblioteca especialitzada, càmeres, quaderns i escrits, a més de fotografies d’altres artistes. Catany sempre va manifestar la intenció que el seu llegat es conservés a Llucmajor, convertint la seva casa natal i la del costat, del sacerdot i fotògraf Tomàs Montserrat, en el Centre Internacional de Fotografia, situant, així, el seu poble en el mapa de l’art contemporani. La fundació, per la seva banda, va fent via i programa diverses exposicions anuals a Llucmajor –per exemple, fins al 28 de gener es pot veure la mostra Venècia després de la llum al Claustre de Sant Bonaventura–, entre altres activitats, però el llegat de Catany ha topat amb la lentitud exasperant de l’administració, que manté suspès en el temps el seu darrer projecte.

A la imatge, Nin. Eivissa, 197 de Toni Catany.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies