13 setembre 2018
Opinió Girona

Subllum: Carlos Pazos o el Far d’Alexandria duchampià

ricard planas i camps

“No et prometo res”, m’etziva Carlos Pazos tot juganer i tendre, quan el veig arribar, a ell i al seu far estructurador, la Montserrat Cuchillo. No sé si el magnetisme del nom de la seva companya li agrada, a l’artista, perquè a Catalunya tenim el mal costum de tenir una marededeu particular anomenada Montserrat, símbol de moltes coses i que, conjuntament amb el floquet de color blanc, han seduït sempre el lèxic de l’autor. Codis visuals a banda, li contesto tot rient però seriós que la frase és màgica i em defineix prou el tarannà, malgrat que puntualitzo que jo hi afegiria: “Però tot és possible.” És un dia radiant de sol, dissabte 30 de juny, el de la inauguració del seu nou artefacte creatiu. Jo venia de Salou, del concurs de pintura d’aquesta població on, aixoplugats per la Torre Bella, un edifici magnètic recuperat per a l’art contemporani, Raquel Medina, Nimfa Bisbe, Antònia Perelló i Antoni Pinyol intentem estructurar una exposició quasi impossible i plena de creativitat mentre repartim premis posant les dones com a centre disruptiu de la creació contemporània. Però tornem-hi. L’escultura far triple que presenta en Carlus em recorda, per la complicitat amb el territori i pel fraccionament, el Passatge de Dani Karavan a Portbou; un far del coneixement en memòria del pensador Walter Benjamin. Tot i que l’obra de Pazos s’allunya de la seriositat latent en l’obra de Karavan per ser un homenatge explícit a Duchamp i el seu icònic i enjugassat ready-made Le porte bouteille (La porta ampolla) del 1914. La recreació és perfecta, fent bona la semiòtica d’uns cellers. Un ampoller esclatant de brillantor platejada de més de tres metres d’altura i que, situat al costat d’un penya-segat amb vistes a la població, ens propicia metàfores com ara que l’art sempre està en un equilibri inestable. Però com el Far d’Alexandria, que il·luminava els vaixells i el coneixement d’una ciutat de cultura eterna, la primera part de l’obra posa una falca al viatjant i a la població i ens crida que aquesta iniciativa d’obres d’art en la natura no vol estar closa en si mateixa, sinó propagar-se i captar l’atenció de tothom.

I és que la família Jové, formada per empresaris excepcionals, sense saber gaire d’art, van tenir la sensibilitat i la intuïció necessàries per deixar-se aconsellar per l’artista Josep Guinovart; l’home orquestra que ajudà a engegar aquest projecte de la vinya dels artistes i molts d’altres arreu del territori, assumint el concepte de la dimensió social transformadora que han de tenir i tenen la cultura i les arts. Un esforç familiar que s’ha vist premiat en els guardons GAC –acte realitzat a dues mans entre CCCB i Macba–, on els galeristes van reconèixer aquest esforç i aquesta llibertat que atorguen a cada encàrrec els artistes. Un projecte on art, vi i paisatge dialoguen alguns cops amb més complementarietat que en d’altres, però que en el seu conjunt són una proposta excepcional per fer-nos arribar amb alegria fins a un mas situat quasi a la fi del món. Les obres de Joan Brossa, Frederic Amat, Susanna Solano, Assumpció Mateu, Carles Santos i Evru, entre d’altres, ens prediquen la màxima del caminar com a descoberta de Henry David Thoreau. Així es com em perdo reiteradament per diversos camins però amb la bona companyia de l’artista Francesca Llopis i de Marina Guinovart, filla de l’artista i una dona hiperactiva excepcional que ha aconseguit revolucionar el 2018 d’activitats per donar a conèixer la memòria visual i humana del seu pare, arribo a bon port. Cal destacar que l’obra en espais a l’aire lliure de Pazos és més aviat escassa i encara no sabem trobar-hi un perquè. Aquest encàrrec serà segur el detonant de mil projectes més. Però parlem de cavernes platòniques i de llum, parlem de la segona fase d’aquest entramat escultòric. Es tracta d’una petita cavitat on tenim un compendi d’objectes trobats que es col·loquen amb ritual faraònic, com un estelada republicana. I ja per acabar, el triangle, la paraula pren rellevància altre cop. Pazos rebla la genialitat i construeix una pancarta llumínica, com si ens trobéssim a Hollywood però on la frase No et prometo res esdevé la marca i el testimoni perquè durant tres hores al dia durant la nit la paraula esdevingui imatge, mentre que al matí el Far d’Alexandria duchampià ens guiï cap al centre dels creadors.

A la imatge, Carlos Pazos davant de l’escultura No et prometo res, instal·ada al Mas Blanch i Jové.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies