8 novembre 2012
Opinió Madrid

Sobre art grotesc

luis antonio de villena

Últimament, en molts llocs del món occidental (revistes i museus, l’últim el Picasso de Màlaga), es pregunten què és –jo diria si ho és– una cosa anomenada art grotesc. Evidentment, hi ha d’haver deformació, caricatura, distorsió i, per descomptat –encara que de vegades els elements vagin per separat–, sàtira o burla… La majoria posen com a mostra noble i gairebé inaugural de l’art grotesc els nombrosos dibuixos que es conserven de Leonardo da Vinci, en els quals el cèlebre pintor de la bellesa ideal traça rostres exagerats de vells i velles, amb els nassos torts que s’acosten a la barbeta o les boques enfonsades per la falta de dents… Leonardo buscava fer estudis anatòmics o estructurals de la cara i es va trobar amb la lletjor de la vellesa, el contrari dels seus dibuixos del bell Salaí… Segons això (i perquè exagerava la lletjor), Leonardo seria un caricaturista que oposa dos mons: joventut i senectut. Una mica grotesc, però tant com per ser art grotesc?

Més grotescos serien el Bosch o Matthias Grünewald, però el segon, amb el seu Crist distorsionat, suposem que feia una crida a la penitència, i El jardí de les delícies,del Bosch, és més aviat una visió de les acaballes que una caricatura. Igual que Blake –però d’una altra manera– el Bosch era un visionari piadós, en cas contari no hauria estat el pintor favorit de Felip II. N’hi ha que arriben a afirmar (pel traç, unes pinzellades… el tema és llarg) que el cubisme seria la culminació de l’art grotesc. Segons això, Les senyoretes d’Avinyó, de Picasso, en què el rostre d’una de les dones és una màscara de primitiu art africà, seria una distorsió voluntàriament grotesca. De debò va buscar això Picasso, més que donar-nos una altra perspectiva de visió? Si un sosté que el cubisme és art grotesc, estarà –encara que sense voler– molt a prop de donar la raó a l’etiqueta nazi d’art degenerat, que es va aplicar als expressionistes molt singularment. Però Otto Dix, per exemple, sembla molt més un crític de l’home i de la societat que algú que retorça a caprici les figures. Pot utilitzar alguna cosa de caràcter grotesc, però el seu objectiu primordial és la sàtira. De la mateixa manera, Giuseppe Arcimboldo pretén assolir una extravagància manierista amb els seus rostres formats de fruites o flors o arrels, molt més que la hilaritat de l’espectador. Sorpresa sí (clar signe barroc), però res d’acudit. En un altre apartat, ja fa anys, Marilyn Manson va exposar quadres amb fetus o morts joves, pàl·lids, informes, gòtics segons la fórmula anglosaxona. Ell va anomenar a això art grotesc, però –qualitat a part– no era res més que la translació als pinzells de fantasies necròfiles. Indubtablement, un factor grotesc, amb múltiples camins i possibilitats, ha format i formarà part de la història de l’art per anar o assenyalar o criticar alguna cosa, però a això no se li pot dir art grotesc, perquè la deformació és un mitjà i no un fi. I si la deformació fos un fi en si mateixa? Llavors potser parlaríem d’un minoritari art grotesc molt proper i de difícil delimitació amb la caricatura. El grotesc existeix. Però poques vegades serveix a si mateix, ja que el millor grotesc és la sàtira i la burla o la crítica. És a dir, una altra cosa.

A la imatge, “Jardí de les delicies” d’El Bosco.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies