4 gener 2014
Opinió París

Rodatge al Museu del Louvre

albert serra

Recentment em van convidar a assistir, al Museu del Louvre, al rodatge de Francofonia, la darrera pel·lícula d’Aleksandr Sokurov. Fins a aquest moment podia dir que no havia estat mai al rodatge de cap altra pel·lícula que no fos una de meva; de fet, això s’havia convertit en un lloc comú a les entrevistes i presentacions perquè ho posava com a garantia patent que tots els procediments utilitzats en el rodatge eren originals meus o que, almenys, encara que poguessin existir en altres bandes, jo no els havia après de ningú. Quant ens subestimem sovint nosaltres mateixos! El que allà vaig veure, o patir, va ser una successió ininterrompuda de professionalisme mal entès i dubtosament eficaç, dut a la pràctica amb el més trist dels academicismes per a un objectiu, aquest sí, que semblava que podia tenir una certa garantia de singularitat: el tema de la pel·lícula, al principi, havia de ser un documental sobre el museu durant l’ocupació nazi, per després, al principi del rodatge!, transformar-se en una pel·lícula de ficció sobre les relacions entre les autoritats nazis (el comte Franz von Wolf Metternich) i els responsables dels museus francesos (Jacques Jaujard), en què política, idealismes de tots els gèneres, moralitat i estètica s’oposen i es desafien. Aquest punt de partida, dic, era prometedor; la resta, no gens. El motiu més evident és el mal ús que es fa avui de la tecnologia digital en el cinema. L’aspecte positiu que té, la seva adaptabilitat a causes més performatives, per la seva lleugeresa i mobilitat, per la versatilitat de les seves òptiques (que demanen menys llum, tenen més profunditat de camp –l’actor es pot moure amb total llibertat– i poden filmar l’objecte des de molta més distància focal) i per l’absència absoluta de coercions amb el temps (es pot rodar durant hores sense parar, quan les bobines de 35 o 16 mm. permeten uns escassos onze o setze minuts), aquest aspecte performatiu s’obvia, i era aquí on es podia ser directament subversiu… En canvi, se subratlla paradoxalment l’aspecte convencional, i les pel·lícules es roden exactament de la mateixa manera que abans però sense la poesia del risc que suposava la imatge velada en 35 mm, sempre misteriosa: avui tot s’il·lumina, tot es veu, tot es revisa, tota la llum és neutra, artificial, perquè se li dóna la textura desitjada en la postproducció. Què hi fa tota aquesta gent allà al rodatge? S’avorreixen. D’una manera artificial, això sí. Va ser sorprenent veure, amb independència del resultat final, que excepcionalment pot ser contradictori amb aquests procediments, com un artista queda reduït a la categoria d’artesà, i com aquesta artesania, ja de per si lamentable, perd fins i tot la seva raó de ser enfront de la nova tecnologia postindustrial, fàcil, sense qualitat, sense orgull. L’actitud, la il·lusió, hi era absent, ja no diguem l’heroisme. Mai m’hauria imaginat tan allunyat d’aquella penúria…

 A la imatge, el Museu del Louvre.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies