17 desembre 2016
Opinió Barcelona

Revisar el Pla Nacional de Fotografia

pilar parcerisas

Ha costat molts anys que la fotografia fos reconeguda com a patrimoni. El seu caràcter reproduïble, il·lustratiu, fruit dels avenços tècnics del segle XX que l’han fet tan pròxima a la indústria com a l’obra d’art, ha retardat la seva consideració com a obra que calia conservar i guardar a les principals col·leccions i als arxius nacionals. La societat del segle XX s’ha manifestat en imatges, i la seva gran aliada ha estat la fotografia. La vindicació de la memòria ha creat grans arxius fotogràfics i fílmics que són avui el millor testimoni etnològic de la societat del segle XX. La fotografia s’ha permès desenvolupar-se des d’un punt de vista documental i alhora ha posat en marxa processos de creació en perfecta i lleial competició amb els altres llenguatges artístics.

A Catalunya, la Primavera Fotogràfica va actuar des del 1982 fins al 2004 com un element impulsor de la reivindicació de la fotografia de creació, mentre certàmens com ara Photopress o Worldpress Photo demanaven que la imatge periodística fos vista com a creació. Superada la barrera de l’any 2000 i fundada una incipient col·lecció de fotografia al nou departament de fotografia del MNAC, dirigit per David Balsells, exdirector de la Primavera, es va veure la necessitat creixent d’ampliar la col·lecció i de saber on dipositar el nombrós patrimoni arxivístic dels negatius. L’Arxiu Nacional de Catalunya ha jugat aquí un bon paper. Si els fotògrafs sorgits als anys 70 han estat els més actius en aquesta reivindicació, nogensmenys l’anterior generació de fotògrafs dels anys 50 i 60 van ser els més bel·ligerants a demanar a l’administració una solució per als seus arxius.

La iniciativa del conseller Joan Manuel Tresserras de dialogar amb el sector dels fotògrafs, continuada pel conseller Ferran Mascarell, ha donat com a resultat l’anomenat Pla Nacional de Fotografia, aprovat el 2014, que havia de culminar en la creació d’un centre nacional de fotografia, que depengués del MNAC, a l’esplanada dels museus de Montjuïc. Els fotògrafs han estat els defensors més acèrrims d’aquest pla, i l’Informe Anual de l’Estat de la Cultura i de les Arts del 2016 diu al respecte: “El projecte assenyalat amb un nivell de prioritat més alt és el desplegament del Pla Nacional de Fotografia, ja que un 73,1% dels enquestats consideren que aquest projecte és força o molt prioritari. La prioritat per aquest projecte sembla inqüestionable arran de les respostes dels enquestats, ja que només un 4,4% del total han considerat que per ells el projecte no té cap prioritat i, per contra, un 24,4% l’assenyalen com el projecte més prioritari”.

Del pla en qüestió s’ha desenvolupat un portal que documenta i difon el patrimoni fotogràfic històric i contemporani de Catalunya i s’ha ampliat la Col·lecció Nacional de Fotografia amb noves adquisicions, però el que a hores d’ara sembla més difícil de complir és la creació del centre nacional de fotografia, ja que l’Ajuntament de Barcelona no col·laborarà en la creació de l’esplanada dels museus, i el pressupost del MNAC tampoc no permet gaires alegries a l’hora de dedicar un espai a la conservació de la fotografia i a l’ampliació de les col·leccions.

D’altra banda, la rivalitat que el sector de les arts visuals, més procliu a la hibridació dels llenguatges visuals amb la inclusió de la fotografia, manté amb el gremi dels fotògrafs, que defensen l’especificitat del llenguatge fotogràfic, no ha ajudat a fer que museus com ara el Macba hagin agafat responsabilitats en aquesta qüestió i s’hagin mantingut en un àmbit de llibertat, sense implicació. El MNAC, per la seva condició de nacional, té un mandat polític i se li ha atorgat aquesta responsabilitat, amb dificultats per afrontar-la.

Està clar que altres conclusions del Pla Nacional de la Fotografia, com ara establir criteris comuns de gestió de les col·leccions, identificar i formar els centres de referència en qüestió de restauració, incorporar la fotografia en programes universitaris de formació a través de graus professionals, o impulsar un òrgan que vetlli pel desenvolupament i l’execució del pla són eixos d’acció assumibles des d’un treball continuat i esforçat en la consecució d’unes finalitats que equilibren el tractament patrimonial de la fotografia.

El més important, però, és saber qui se n’ocupa, amb quins mitjans, què es col·lecciona i amb quins criteris. Si fóssim un país normal, hi hauria un centre nacional de fotografia i els museus tindrien només les seves col·leccions, històrica i contemporània.

A la imatge, Mare de Pere Formiguera.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies