Renoir a la Fundació Mapfre de Barcelona

Una nova exposició a l’entorn de l’impressionisme i el seu decurs estètic ha arribat a Barcelona, en aquesta ocasió amb nom propi: Pierre-Auguste Renoir. Sota el títol Renoir, entre dones. De l’ideal modern a l’ideal clàssic, l’exposició que ofereix la Fundació Mapfre fins al 8 de gener del 2017 convida a passejar per l’univers femení del pintor, un tema tractat recurrentment per la iconografia moderna i molt en particular per la de l’artista francès. Renoir es va convertir en un dels noms més significatius del moviment impressionista, tot i que no s’hi va mantenir lleial gaire temps. Hereu de les experiències plenairistes precedents, va trencar una llança a favor de la percepció i la representació estètica que proposava el nou art viu. En poc temps la seva obra esdevindria més anecdòtica, tot perdent pes l’anarquia formal de la impressió directa i espontània en favor de composicions més estudiades i definides. Centrat en la figura de la dona en el retrat personal, en moments d’oci, en el paper de mare, però també en el seu aspecte més sensual, va emmirallar-se en les reminiscències clàssiques i la voluptuositat divuitesca. El seu estil va anar evolucionant, doncs, cap a un eclecticisme on van tenir cabuda des dels patrons rafaelians i ingressians fins al realisme corpori de Rubens, sense abandonar del tot la connexió però amb el naturalisme, el traç del pinzell impressionista i un llenguatge cromàtic de vegades molt proper al del seu admirat Delacroix. El pintor rebutjava pal·lideses i parences magres, preferia fèmines de constitució sana i exuberant, però d’aire ingenu, no sabem fins a quin punt sincer o interpretat. Robert S. Clark, fervent col·leccionista de la seva obra, deia que les dones de Renoir gaudien d’una salut arcàdica –evident en les seves banyistes–, aspecte que les dotava d’una innocent naturalesa. Un altre punt de vista més picardiós, però, apuntava cap a una altra font d’atenció, declarant que les sines femenines inspiraven tant Renoir com el realisme social ho feia en Zola. I no es pot obviar que la prestància física exhibida d’algunes models s’imposava a la voluntat de penetrar i mostrar el seu món interior. En qualsevol cas, la tècnica de l’artista era excepcional. Una de les seves muses, la pianista i mundana Misia –futura senyora Sert–, explicava que “ningú com Renoir podia apreciar millor la textura de la pell i donar-li, al quadre, una transparència perlina única”. Renoir, al costat de la resta d’impressionistes, va exercir la seva influència sobre l’entorn artístic català. Conegudes són les visites obligades a París que molts artistes s’imposaven per conèixer de prop què s’hi cuinava. Un breu i sintètic repàs porta a fer memòria de les coincidències comentades per Folch i Torres al respecte de La vicaria de Fortuny i els “veritables trossos de Renoir” que s’hi podien reconèixer, les primeres cròniques de J.L. Pellicer sobre el nou moviment que arribaren a Barcelona quasi a velocitat real, la influència de l’impressionisme i dels seus espais d’acció en el primer Casas, l’exposició de Rusiñol a la Galerie Le Barc de Boutteville, el 1894, i el seu veïnatge amb els Renoir, sense oblidar la coautoria d’obra de Ricard Guinó amb un consagrat pintor convertit en escultor, referenciada als anys setanta per Francesc Fontbona. L’exposició mostra obres de primer nivell i inclou l’esplèndid i acurat Bal du Moulin de la Galette –en el qual apareix de cos sencer ballant amb Margot el pintor Pere Vidal de Solares, fill d’indians cubans establerts a Barcelona–; una obra cabdal de l’impressionisme més social i extravertit que fou mostrada en l’Exposició d’Art Francès de Barcelona el 1917, quan la ciutat va ser escenari dels cèlebres salons parisencs en esclatar la guerra europea. Mentre Eugeni d’Ors donava per conclòs el potencial impressionista, artistes consagrats en propiciaven més la coneixença i alguns s’hi referien de manera ben elogiosa: Joaquim Sunyer considerava que Renoir tenia valor d’eternitat i Josep Aragay, que era “el veritable encarnador de l’art nacional francès”. Ve al cas recordar, però, que fou el 1907 quan l’impressionisme desembarcà per primer cop a Barcelona, en el marc de  la V Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques. Aquesta primera mostra incloïa obres de la col·lecció de Paul Durand-Ruel, i s’hi van poder veure vuit pintures de Renoir. El marxant, acèrrim conservador però abanderat impressionista, mantingué una estreta i duradora relació amb el pintor. Una revisió de les exposicions dels últims anys a Barcelona amb obra impressionista i col·leccionistes de Renoir són les vinculades a les personalitats de Paul Guillaume, Robert Sterling Clark i Duncan Phillips. Una altra exposició inaugurada a Madrid aquest final d’any també té Renoir com a protagonista, sis anys després que el Museu del Prado oferís la primera –i petita– retrospectiva del pintor a l’Estat espanyol. Tot i que la seva pintura ha estat i és qüestionada per sectors artístics contemporanis, Renoir continua seduint el públic. A la imatge, Pierre-Auguste Renoir. Bal du Moulin de la Galette [Ball al Moulin de la Galette], 1876. Oli sobre tela. 131,5x176,5 cm. Musée d’Orsay, París. Llegat de Gustave Caillebotte, 1894. © RMN-Grand Palais (Musée d’Orsay) / Hervé Lewandowski.