10 gener 2015
Opinió Barcelona

Poesia visual

vicenç altaió

DE LA PASSIÓ

Tal com estan les coses

No ens ve de nou

Que som subordinats de la inadaptació

Cosa que incrementa la passió

 

Car no hi ha més model

Que el que

L’art busca en el seu espai

 

I no és pas que un es despulla

En la creu sinó la distància

Entre el molt conèixer i l’ull

 

No només veiem el que veiem

Més que l’ull nu

Car anomenem enllà

Cosa que incrementa la passió

 

Torturem la llengua perquè l’ull

Llegeixi el que l’ull no veu

Car l’escriptura diu el que no sap

 

Cosa que incrementa la passió

 

Cremo dins el foc de la llengua

D’un coneixement fet de dificultat

D’una veritat que no és coneixement

 

Car no hi ha límits

On no hi ha realitat

Sinó escriptura en mutació

 

Som comunitat de risc

Despullament del jo

Singular

 

Singularitat cos per unir-se

I en canvi pulsió de la mà per gratar

Dibuixar damunt el cossos units

Cosa que incrementa la passió

 

Per fixar l’infinit en el finit

Escriure el gest

A fi de no ofegar-se en el moviment

 

Tant de coneixement

Per recórrer al desacord

No només el que l’ull diu

 

Forma que sigui llum

Prèvia a la matèria

Només a la terra eterna. Sense

Fe habitant el sentit

 

La passió que fa créixer 

La passió que aniquila

Ens enfonsa? Ens eleva?

 

Ferir la forma anhelada

Amb furor. Ritme i alè del cor

Traient punta per ratllar.

Cosa que incrementa la passió.

 

Per què enterres la pintura 

Tu tot escriptura

Perquè escrius fins a la mudesa?

 

Per què eleves l’escultura

Tu tot llum

Per què dones forma a la il·luminació?

 

Sí i sí la passió 

Fins a l’aixecament contra la imatge

Fins a la desfeta contra la forma

Sí i sí a causa de la cosa

 

Cosa que incrementa la passió.

Escrita o pintada, la poesia és visual, un cop de visió. A la imatge, Poema, de Joan Miró, amb noms de senyores escampats, espacialment, al full en blanc mallarmé, a la manera del poema de les vocals de Rimbaud. Miró substitueix la idea-troballa que cada vocal pinta amb un color diferent per la personificació amb noms femenins. De l’amor fou a l’amor lliure, del monoteisme al panteisme, i del significat a un significant fragmentat, a la poesia en llibertat. El poema es pot veure en una vitrina, al costat del poema experimental de Joan Brossa, del 49, on diverses paraules han estat agafades, també en l’espai del full, amb agulles de cap, i només en resten els fonemes monosil·làbics.

Aquesta aproximació extraordinària, la d’ajuntar un poema fonètic i visual de Miró, del 36, amb el de Brossa, és deguda a Perejaume, el qual, des de bon començament del seu art, considerava que el collage és una manera d’acostar soledats. També Perejaume ha procurat d’aixecar una teoria –que compartim– sobre l’avantguarda catalana, entesa com a avantguarda pairal. Pere Gimferrer, que, com nosaltres, tampoc no fa distinció entre el llegir i el mirar, considerava que Miró, lector de poesia, tallava els fonemes d’un cos visual, en aquest cas la dona-deessa infernal, i els repartia per l’espai. El poema de Miró ens remet a un altre poeta, el seu amic J.V. Foix, quan afirma: “Talment com tu ets l’altra, i són dues –o més– i tens i et coneixen per un sol nom.”

A la imatge, Perejaume al MNAC.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies