26 abril 2012
Reportatges Vitoria-Gasteiz

“Pell de gallina” de Regina José Galindo a Artium

imma prieto

Regina José Galindo presenta Pell de gallina a Artium i parla de la importància de reconèixer l’origen.

El mateix títol de la mostra esdevé una metàfora, literal i visual, de l’estat en què arribaven a l’última sala de l’espai d’exposició els assistents a la inauguració de Pell de gallina a Artium. La pell de gallina és aquella manifestació produïda per estímuls externs, com ara el fred, o interns, com ara l’emoció, per la qual el múscul erector del cabell es contrau i el pèl s’estarrufa. Podem parlar d’una  traducció literal dels vocables que anuncien el conjunt de les obres amb la reacció que provoca contemplar els diferents treballs de l’artista Regina José Galindo. Uns treballs que deixen perplex per la suma d’elements que aglutinen i pel mode en què s’inscriuen en un present descarnat.

A l’última sala de l’exposició ens esperava l’artista guatemalenca dins una cambra frigorífica forense: en un principi tancada i només oberta quan algú dels assistents decidia obrir la porta i treure la safata on jeia el seu cos. La imatge esdevé quelcom que apunta directament a una sèrie de qüestions relacionades amb la mort, l’espectacle, l’espai públic i privat, hi caben tot un conjunt de consideracions sociològiques que alerten sobre la incapacitat de reaccionar/reflexionar contra l’ultratge a la vida. Alhora, aquesta performance, realitzada per primera vegada amb motiu de la mostra, assenyala també el títol, de nou una traducció que volta la pell de gallina. La pell de la mateixa artista a causa del fred i la dels espectadors commocionats per la cruesa i la veracitat que contenen els seus treballs. La mateixa reacció em va acompanyar mentre parlàvem del temps actual, de les injustícies, de la vida, de la mort, dels seus treballs, del com i del perquè.

Havíem quedat l’endemà de la inauguració; de seguida vam decidir buscar un espai íntim i relaxat on les paraules s’enlairessin amb espontaneïtat i fluïdesa. Vam acabar a la cuina de la comissària, i amiga comuna, entre copes de vi i cigarrets. Durant les més de tres hores que vam restar a la cuina, la meva pell va ésser de gallina. Regina José Galindo sorprèn des de bon principi per l’humanisme que desprèn; potser per això pot fer front a la realitat des de la seva presència, sempre, despullada, sense artificis: el seu cos exposat al món.

Parla de la importància de reconèixer l’origen i de com es pren consciència del valor de la vida quan has crescut en un context que presenta una de les taxes més altes d’homicidis (especialment de dones): “Jo decideixo viure a Guatemala, he nascut allà i sempre he sabut que volia continuar vivint allà, malgrat els riscos que comporta. Respecte a Occident, i segons la lectura què he vist que es fa del meu treball, voldria matisar que a nosaltres no ens cal despertar. Tant jo com tota la gent de la meva generació vam arribar al món enmig d’un conflicte armat, on les violacions dels drets humans són constants. La meva decisió es torna especialment conscient quan em quedo embarassada. Aquest ha estat un valor afegit, vull que la meva filla creixi a Guatemala perquè és un pilar fonamental que m’ha construït. Ràpidament aprens que la vida és un joc d’equilibri, i quan la mort violenta esdevé tan present, tu estàs molt atent a la vida. Quan a través del meu treball parlo de la mort, no m’interessa investigar, jo ja sé per què passa, és el resultat d’estats repressius i és la història que li ha tocat viure, al meu territori. A mi el que m’interessa és el valor de la vida. A nosaltres ens preocupa viure, estem menys preocupats per la crisi i altres qüestions trivials. El nostre interès rau en el fet de continuar estant viu.” Mentre parla em vénen a la ment algunes de les imatges que conformen la mostra, obres que obren el debat sobre la tortura (Confesión o 150.000 voltios, tots dos del 2007), el dolor (Mientras, ellos siguen libres, també del 2007, o Le voy a gritar al viento, la seva primera performance, realitzada l’any 1999) o el colonialisme (Saqueo/Looting, 2010).

El cos de Regina José Galindo és un cos social i polític, ella decideix fer del seu cos la seva eina. Un cos que des de la feminitat adquireix una resignificació. Al llarg de la història la representació d’allò femení s’ha reduït a cos, no és gratuit que des dels anys seixanta un elevat grup de dones artistes decidissin, des de les teories feministes, invertir algunes de les qüestions d’una normativa estètica i que establissin les bases d’una crítica de la representació. L’acció o performance assoleix un marc únic per presentar una reformulació de cànons i estereotips. Regina José Galindo s’inscriu en una sèrie de pràctiques que assenyalen l’esquerda i hi posen l’accent. Un cos que esdevé paradigma i sobre el qual recau l’acció violenta. Un cos, doncs, violentat però sobre el qual no recau la voluntat d’altri, sinó la pròpia: “En les meves accions jo mano, jo decideixo i amb aquesta acció inverteixo també l’esfera de poder. Jo he vist com un torturador, al qual vaig decidir llogar i demanar que em pegués, marxava plorant, i com va estar, després de torturar-me, dies sense dormir. La culpa no el deixava tranquil. Què està passant aquí? Aconsegueixo invertir l’estructura de poder i, per tant, la consciència deambula, hi ha quelcom que es belluga i que no fa marxa enrere.” En els seus treballs trobem referències d’altres artistes, ràpidament pensem en Ana Mendieta, Marina Abramovic o Teresa Margolles. D’algunes en reconeix la influència, però com a font d’inspiració directa se sent més propera a la literatura; de fet, ha estat la paraula poètica un dels seus primers mitjans d’expressió: “Sempre m’han interessat els treballs d’Ana Medieta o algunes de les accions de Yoko Ono; però, si haig de parlar d’una influència directa, aquesta prové de l’espai literari. Fins i tot quan estic bloquejada vaig a la poesia, em vénen imatges a través de la paraula. L’escriptura de Clarice Lispector o Anaïs Nin m’han acompanyat des del principi. De fet, en els meus inicis no tenia referències artístiques, aquests coneixements m’han arribat després.”

Continuem parlant, la conversa recorre espais i geografies públiques i privades. És millor que sigui la seva poesia qui doni visibilitat al pensament: “Me pinto la boca de duelo para que me sepan sola, para que alguien quizás, bese mi tristeza” o “Soy una perra, una perra enferma, el mundo mordió mi corazón y me contagió su rabia”.

A la imatge, Performance inédita “Pell de gallina” de Regina José Galindo.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies