1 abril 2012
Reportatges Barcelona

Pau Audouard i els retratistes dels vuit-cents a Barcelona

núria f. rius

Conegut com el fotògraf de l’Exposició Universal del 1888 i reputat com el cèlebre artista que va regentar des del 1905 un estudi fotogràfic als baixos de la flamant casa Lleó Morera, el cert és que Pau Audouard Déglaire (1856-1918) definia el seu estatus com el d’un retratista de la típica rubicunda doña Josefa, el nen de teta, la nena de la primera comunió, el clàssic grup de família, el papa, la mama, les criatures i, finalment, la parella de nuvis acabada de casar. I no podia ser de cap més manera, ja que la d’Audouard va ser una carrera professional ambivalent entre la norma i l’excepció en què van esdevenir els anys embrionaris de la fotografia característica de la primera meitat del segle XX.

Forçat per la mort del seu pare, el també fotògraf Mr. Oscar, Pau Audouard va abandonar els estudis de pintura per iniciar la seva pròpia carrera el 1879 amb un taller situat a la Rambla del Centre, tocant al carrer Ferran, aleshores punt neuràlgic del luxe comercial de la ciutat i, per tant, també dels gabinets fotogràfics. Audouard formava part d’una generació de retratistes –en aquells temps gairebé l’únic tipus de fotògraf professional existent– que van succeir els seus progenitors, els pioners de la fotografia a Barcelona, com van ser els casos d’Emilio Fernández Napoleón, Antoni Esplugas, Rafel Areñas o Heribert Mariezcurrena. Hereus d’un ofici que, amb el progrés tecnològic viscut per la fotografia a partir de 1880 i la seva confluència amb la Renaixença i els projectes culturals derivants, serien els responsables al país d’empènyer-la cap a noves pràctiques –fotoperiodístiques, documentalistes i creatives– i, per tant, cap a un incipient reconeixement estètic del nou i modern art fotogràfic.

En aquest camp de pràctiques comunes, no en va, Pau Audouard va destacar gràcies a una gran versatilitat en els gèneres fotogràfics conreats, començant per la fotografia d’arquitectura i industrial –amb motiu del certamen del 1888– i continuant amb la fotografia de paisatge, fotografia de gènere, fotografia d’escena, fotografia editorial, fotografia comercial i, evidentment, fotografia artística, amb la qual cosa es va anticipar al que serien més endavant tipologies específiques definides. Una producció que va tenir sovint la col·laboració d’alguns dels agents culturals més destacats del període, com podien ser l’editor Hermenegildo Miralles, els industrials Busquets o el dramaturg Adrià Gual. I, evidentment, tot això combinat amb una vasta producció de retrats que abraçaven des dels clients acabalats de la societat barcelonina fins a l’elit cultural del període. Igualment amplis van ser els seus camps d’acció fora de l’estudi, que van abraçar tant l’àmbit eminentment professional, liderant una de les primeres patronals del negoci de la fotografia, l’àmbit amateur, fundant la pionera Sociedad Fotográfica Española, com en el terreny artístic, en exercicis tan variats que anaven des de la gestió fins a la docència i a l’organització d’exposicions.

Els seus millors anys com a retratista van ser, sens dubte, a l’estudi que Audouard va regentar entre el 1886 i el 1905 a la Gran Via, en l’emplaçament ocupat ara per l’hotel Palace. Precisament gràcies a la reputació adquirida, el fotògraf va poder instal·lar el seu gabinet en una casa senyorial del passeig de Gràcia. Tot i això, sovint en el zenit es cultiva també el declivi, i així va succeir amb Pau Audouard, que, al cap de pocs anys va abandonar els baixos de la casa Lleó Morera per passar a treballar com a retratista als grans magatzems El Siglo. Un canvi brusc que reflectia, però, una reestructuració del mateix negoci de la fotografia a la ciutat, que amb el segle XX havia passat del luxe al consum, donada la massificació d’estudis, i a una major diversificació dels perfils professionals de l’àmbit de la fotografia, anant de l’hegemonia del retratista a l’heterogeneïtat del fotògraf repòrter, el documentalista, l’artista i també l’ambulant o, més tard, l’anomenat minuter.

Desplaçat del centre fotogràfic barceloní, Audouard es va refugiar en el món teatral, ja havia realitzat prèviament algunes temptatives cinematogràfiques amb un seguit de patents d’aparells de filmació i projecció. Immers com estava el fotògraf en el tedi del retratista, presoner dels gustos i les imposicions dels clients, el somni d’Audouard era, precisament, l’arcàdia amateur dins la qual habitaven retratistes aleshores empresaris destacats, com per exemple el xocolater Antoni Amatller o l’industrial tèxtil Romà Batlló. L’anhel de la llibertat creativa és el que van poder acomplir més tard alguns dels treballadors més cèlebres del seu estudi, com ara Miquel Renom o Rafel Areñas Tona, que, en un context en què la fotografia va anar guanyant autonomia artística –amb valors en alça com per exemple l’originalitat o l’autoria, a més d’espais específics d’exhibició–, van prosseguir amb el llegat iniciat per Audouard, dins una cadena mestre-deixeble que ells mateixos continuarien amb figures de la talla de Francesc Català Roca. Una dinàmica d’aprenentatge que ens portaria fins a la generació d’Agustí Centelles, prova que la fotografia al país va ser primer una qüestió d’ofici i, després, d’art.

A la imatge, vista de la secció marítima de l’exposició de Barcelona, 1888 (Foto Pau Audouard).

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies