30 gener 2015
Notícies Girona

Paco Torres Monsó: Anar fent i prou

glòria bosch

En la revista d’octubre/novembre del 2012 bonart va dedicar unes pàgines especials a Paco Torres Monsó amb motiu del seu 90è aniversari. Glòria Bosch, directora artística de la Fundació Vila Casas i profunda coneixedora de la trajectòria artística de Paco Torres Monsó va escriure un article titulat Anar fent i prou.

Ara, amb ocasió de la mort de l’artista gironí reproduïm l’article de Glòria Bosch:

…) gran part de l’art contemporani se sosté gràcies a una immensa bastida de discurs sense la qual simplement s’enfonsaria i no es distingiria de les escombraries. David Lodge 

“Estimat amic,

No estarem tots immersos en l’efecte Lombard? Cansats de tant soroll, dels tons elevats de veu per veure si cridant més el propi discurs s’imposa en el grup? M’he fet un fart de riure en girar la darrera pàgina de La vida en sordina, de David Loge, el llibre que em va recomanar en Paco l’altre dia abans de marxar. Els embolics que poden crear els sords són genials per fer front a tanta lleugeresa i frivolitat socials, condemnats com estem a escoltar el que menys ens importa per desviar la nostra atenció dels problemes greus.

Riure’ns de nosaltres mateixos és el primer pas i ell s’identifica amb el sentit de l’humor d’aquest escriptor anglès, un humor negre en molts trams, en reflexions i situacions que m’han portat cap als seus temes, com ara la mort, la destrucció, el suïcidi, el silenci… però sobretot el pessimisme que sap fer del drama de l’existència humana una comèdia punyent. El pobre professor Desmond Bates em recorda una i altra vegada situacions viscudes amb en Paco: com viu el sord aquesta vida que es transmuta des del silenci fins als sorolls, els efectes d’una pèrdua auditiva progressiva, els seus maldecaps amb els audiòfons, però també la possibilitat d’evitar tot allò innecessari que ens acompanya. No puc evitar imaginar-me’l rient mentre llegeix una frase que parla de la proximitat fonètica entre les paraules sord i mort.

Saps què diu Lodge sobre Goya i el vel que s’aixeca des de la seva sordesa? “Quan va veure el comportament humà sense la distracció del safareig, el va veure tal com era, violent, malèvol, cínic i vesànic, com una pantomima en un manicomi.” La psicologia perceptiva de l’escriptor enfront de la sordesa no tan sols m’introdueix en les situacions internes que operen dins el cervell d’en Paco, sinó que em transporta cap a altres exposicions de la meva vida, com ara la de la ceguesa o la d’una cambra pròpia, en aquest lloc que sempre hem compartit per no perdre la connexió amb el món, la reflexió i la crítica, el procés evolutiu mental i de confrontació amb aquesta realitat tan senzilla que –en Paco– diu que “se’ns ha escamotejat i manipulat contínuament”.

Com diuen, la sordesa és una imatge ridícula mentre que la ceguesa sempre es considera un drama. Pel sord, Lodge diu que el més fàcil és parlar, tapar el silenci que pot comprometre’l, tot i que a determinades coses és més raonable respondre amb un estirabot. La teva sordesa volguda és la que et permet escoltar —no ho oblidis!— i desconnectar per triar el que t’interessa, deixar la superfície per la profunditat, una cosa que sempre has viscut en complicitat amb en Paco. I Desmond es qüestiona si hi ha un instint de sordesa com l’instint de mort del qual parlava Freud: “Un anhel inconscient de letargia, silenci i soledat subjacents, que contradiu el desig humà normal de companyia i tracte social?”.

Penso en el temps de silenci d’en Paco, la introversió, el tancament al taller… i abans no era una defensa per la sordesa. Ell ja sentia, des de sempre, l’atracció pel silenci, pel refugi on circulaven els seus petits tresors –la paret plena de notes, retalls de diaris, fotografies… on tantes i tantes vegades hem trobat la combinatòria poètica de la ironia–; un amagatall que el darrer dia se’m va fer malenconia i silenci, encara que tots dos remenàveu per allà, com sempre, rastrejant, estirant maquetes d’algunes peces i, sobretot, recordant i situant cada escultura dins d’un laberint caòtic en què el moviment s’ha oxidat per deixar un nou ordre. Entre les notes de diari recollides per ell al llarg dels anys, n’hi ha una, “al món hi ha dues coses que no tenen fi: l’univers i la idiotesa humana”, que fon la seva actitud amb la d’en Desmond, de qui també he trobat una observació sobre la paraula feliç amb el verb que combina més bé: sentir. Recordes El cosmonauta feliç? La creu, un mort, a manera de monument funerari. Lodge i Torres Monsó es podrien donar la mà per acollir tan bé “el caràcter transitori i enganyós de la felicitat”. I saps quines són les paraules que acostumen a anar abans i després de feliç? Vida i fer… Al final, penso que l’única cosa vàlida és anar fent i prou”.

A la imatge, “Orella” de Torres Monsó.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies