6 setembre 2013
Opinió Barcelona

Optimisme

david g. torres

Quan va ser que els progressistes es van convertir en conservadors i els conservadors, en progressistes? És la pregunta que es planteja Steven Johnson a l’inici del seu assaig sobre el progrés en l’era de les xarxes, Futur perfecte. Curiosa pregunta, sí; a simple vista sembla que els polítics conservadors parlen de progrés en termes positius, mentre que els polítics d’esquerres són conservaduracionistes. I em fa l’efecte que el mateix passa amb l’optimisme. Enfront del pessimisme que inunda el pensament d’esquerres i el pensament crític que ha fet del pessimisme el seu objectiu, les dretes fan gala d’un optimisme festivaler, irreflexiu, basat en l’ampli somriure injustificat o el que provoca la comoditat de fumar un cigar en una terrassa.

Penso en l’optimisme perquè, tot i que semblava que no arribaria mai, l’estiu finalment ha arribat. I l’estiu, especialment l’agost, és temps de descans, de lectures, de fer avaluació i d’optimisme. L’optimisme que dóna el bon clima, la tranquil·litat buscada i aquesta mena d’aturada que serveix per carregar les piles.

Així que, recuperem l’agost com a espai per a l’optimisme i per fer una ràpida, no gaire espessa, reflexió sobre el que queda enrere i el que s’anuncia. Val, d’acord, el desastre sembla important i que té poc arranjament. Adéu a Can Xalant i Centre d’Art de Tarragona, moviments que ja veurem on porten el Santa Mònica o el Bòlit, salvació pels pèls de Can Felipa i, per acabar, s’estrena un documental sobre el Macba que ens deixa a tots sumits en la tristesa. Tristesa incrementada per la manca d’interès que aquest documental i el Macba en general desperten. Ah!, en canvi, quin gran interès va despertar el cas de can Felipa! Una inauguració reconvertida en un acte reivindicatiu massiu.

Són les dues cares de la mateixa moneda, la que em permet en aquest solaç estiuenc ser optimista. No només per la capacitat de reacció del sector davant el cas de Can Felipa, sinó també perquè aquest any no he parat d’anar a inauguracions a tallers d’artistes o pisos de crítics o comissaris. El colofó el va posar el Festival Plaga; un festival d’inauguracions, actes, lectures i performances en espais no institucionals que va ocupar tot un cap de setmana. Alguns dels esdeveniments, bàsicament convocats per Facebook, van rebentar i van transmetre aquella antiga sensació de si no hi ets és que no t’assabentes de res. I qui no ho sap? Preguntin per l’altra cara de la moneda.

Així que sí, sóc optimista. Barcelona és una ciutat estranya. Una ciutat que quan pitjor, millor. Quan pitjor van les coses i més costeruda és l’escalada és quan hi ha més reaccions. Però quan la cosa va de baixada tot es relaxa. Només cal pensar en els setanta i els noranta en comparació amb els vuitanta i la primera dècada del dos mil. Ara, de nou, sembla activa, amb una nova generació, l’interès primordial de la qual és el de desenvolupar projectes.

Algú encara pensa que aquest optimisme és injustificat? Les galeries s’han posat d’acord en una sola associació. M’ho expliquen fa un any i no m’ho crec.

A la imatge, exposició “Confluències” a Can Felipa.

Etiquetes: · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies