1 febrer 2017
Reportatges Terrassa

Manel Molí es retroba amb Terrassa en la primera exposició pòstuma

bonart

L’entitat Amics de les Arts presenta la mostra de dibuixos, gravats i pintures Molí 1936–2016 del 18 de febrer fins al 9 de març del 2017.
Manel Molí, lleidatà de la Portella 1936, fill de pagesos i veí de Terrassa des de 1949, ‑on es trasllada fugint de la dictadura franquista, treballa de manyà des dels 13 anys i fins dedicar-se en exclusiva a la pintura a la dècada dels setanta, es retroba amb la seva ciutat d’acolliment en la primera exposició pòstuma dedicada al singular i controvertit artista. De militància humanista i una actitud vital inconformista, Molí clamava contra la injustícia a través d’una obra crítica de contingut polític. Antifranquista i catalanista confés provinent del submón urbà, la seva fantasia desbordada, riquesa de matisos, línia delicada i pulcritud del traç, han perfilat una visió subjectiva de la nostra societat amb una plasmació de futur premonitori d’un final de conseqüències, poder, irreparables.

Prolífera satírica sobre la realitat
Artista totalment vigent i de prolífera fabulació satírica sobre la realitat, “Ell ve de qualsevol altra banda i qualsevol altre temps, tot i no per això deixi de ser de o deixi de referir-se la seva obra a un aquí i ara procel·lós i terrible”. El Noticiero Universal, 20 de maig de 1975; “Un home compromès poèticament amb la societat que l’envolta, perquè és del patiment i de la lluita amb aquesta societat d’on ha tret tota la seva inspiració i tota la seva saviesa” el definia Joan Rendé i Masdeu. “En el tràgic simbolisme d’aquestes pintures, gravats i dibuixos, Molí espera i desespera de l’home amb una protesta que té vellíssimes arrels”, en paraules de Fernando Gutiérrez publicades el 1975.
La pintura d’en Molí manté una constància iconogràfica que té relació amb tot el fet màgic i religiós, alhora que li confereix una expressió lliure de l’imaginari personal. “Tots els seus personatges semblen pertànyer a una Arcàdia fetillada pel silenci crític”. Imma Julian “Manel Molí”, Gazeta del Arte, Barcelona 1977. Igualment, Inquar Claeson declarava envers la desolació dels personatges i obra d’en Molí a col·lació de l’exposició Liljevalchs d’Estocolm de 1973, “Total inutilitat de l’absolut. Una inutilitat que té les seves arrels més fondes i més ombrívoles en la soledat i indefensió de l’hombre, en la seva alienació i en la seva integració a la màquina”.
Artista impactant i transformador, Molí ens suggereix, incentiva la imaginació i la reflexió sempre des de la llibertat de qui contempla el seu univers creatiu. “Mai he tingut per costum d’explicar cap significat de la meva obra. No vull que representi res”. Tot i això en dóna pistes “La màquina és quelcom inventat per l’home i a la llarga destruirà la ruptura, en conseqüència a la humanitat. Les rates per mi representen la misèria humana (…) ni la misèria és tal com ens pensem, ni la bellesa humana tan excelsa com la veiem” (…) Sóc pessimista per naturalesa, per tant es reflecteix en la meva obra, encara que davant la vida haig d’actuar amb optimisme (…) Solament intento de fer reflexionar, perquè crec que l’art ha d’ésser per a poder pensar, imaginar i a més a més considero que cadascú ho interpreti de la seva manera i al mateix temps ens enriqueixi a tots una mica més”, extractes relatius a col·lectiva de 1985 a la Galeria “El Setze” de Martorell.

Un confés rebuig per l’academicisme
De formació autodidàctica i amb un confés rebuig per l’academicisme, Manel Molí finalment aconsegueix notorietat allunyant-se del prototip d’artista maleït. Gràcies a la galeria Adrià exposa per primera vegada a Barcelona en tres exposicions individuals, 1973,75 i 77, amb les que desperta l’interès dels col·leccionistes i obté el reconeixement de la crítica catalana. Qualificat de surrealista expressionista de fort component irònic, la seva és una pintura artesanal, de lenta execució, amb paisatges construïts amb una tònica realista i medieval que li permet oferir una potent cosmovisió i perfils de figures grotesques en el marc d’un paisatge de cel i terra de perspectiva real però imaginada. “El món del pintor Molí constitueix per l’espectador una sorpresa, a causa de la rotunda força de les seves terribles escenes, per molt que aquestes tinguin per fons afables valls de gran bellesa i la llum diürna i assolellada”. Modest Rodríguez Cruells “Molí pintor de la soledat”, Revista Batih 1975.
“Art de fantasia i atac” Baltasar Porcel “Cronista de la llibertat creadora”, Destino 1975. El crític mallorquí en el seu article “Molí, l’heretge” publicat el mateix any també a Destino afirmava “Tot el món pul·lula als seus traços aguts, combinant encanteris onírics, efluvis subconscients i clam de denúncies socials i ideològiques (…) Pura originalitat creadora”.

Repressió política de les acaballes del franquisme
La repressió política de les acaballes del franquisme prohibeix l’obra de Molí a Barcelona i aquesta s’exhibeix internacionalment gràcies a una galeria alemanya que adquireix la producció completa de l’artista lleidatà. El 2003 la galeria empordanesa Cyprus recupera Molí pel mercat nacional amb la col·lectiva “Paranoia” inaugurada el 14 de juny de 2003. “Les creacions més recents d’en Molí representen dues obsessions primordials: la producció i la reproducció artificial. Temes que s’amaguen rere els seus traços, inspirats en els retaules medievals. A la manera de les fantasies del Bosco, els treballs de Molí creen al·legories del sexe, el poder i la mort”, Pablo Ibáñez “Molí retorna de l’exili pictòric”, La Vanguardia 31 de maig de 2003.
“Molí s’inspira sovint en els deliris de Brueghel i Bosch, però els adapta al món modern, en una mena d’al·legories polítiques i socials. (…) La sàtira política, sense cap tipus de contemplació i obertament provocadora, és també protagonista d’alguna de les obres de Manel Molí, com ara “Dolça Catalunya” i “L’últim combat”. Montse Frisach, Diari Avui, 16 de juny de 2003 arran de l’exposició “Paranoia”.
Manel Molí és contundent i premonitori Si la meva obra és en certa manera el reflex d’un ambient social i polític, el resultat ha de ser pessimista perquè considero que anem pel mal camí, que l’home moralment, està igual que al principi o pitjor i que, en el terreny ecològic per exemple, sembla caminar cap a l’hecatombe. Diari de Terrassa, de l’exposició de 1983 a la galeria Soler-Casamada.
Sens dubte un artista reflexiu i plenament contemporani, “Convé no oblidar la historia, perquè és una lliçó de la vida. És una qüestió de responsabilitat i de viure realment el teu temps. L’artista té el seu llenguatge en la pintura i ha de parlar amb els seus pinzells (…) Entre altres coses, la pintura és per mi més que uns símbols, un sentiment. Considero que l’art no té època”.
La inauguració se celebrarà el dia 18 de febrer a les 19 h a la sala Salvador Alavedra, Amics de les Arts i JM (carrer Teatre, 2).

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies