20 agost 2013
Exposicions Palafrugell

L’estiu a la Fundació Vila Casas

ramon casalé

Durant tot l’any, la Fundació Vila Casas exhibeix als seus espais de Barcelona i Girona diverses exposicions temporals, però a l’estiu aquestes mostres adquireixen més protagonisme quan es desplacen a les seus de Can Mario, a Palafrugell, i del Palau Solterra, a Torroella  de Montgrí. Aquests dos espais ja disposen de sales ocupades amb les col·leccions que conformen els fons de la fundació, com són el Museu d’Escultura i el de Fotografia, respectivament, però és necessari que alhora s’ensenyin obres d’altres artistes per poder així dinamitzar els museus.

Can Mario de Palafrugell. Al Museu d’Escultura de Can Mario hi ha tres exposicions, dues d’escultura i una de pintura. Es tracta d’Intramurs, d’Enric Asensi; Elmar Thome, escultor, i La màquina de viure, d’Eduard Bigas. Totes tres representen una manera de treballar molt diferent, però tenen com a nexe en comú el redescobriment d’uns artistes gairebé desconeguts, malgrat la seva vàlua per a molts de nosaltres.

El valencià Enric Asensi (1950), resident a Alemanya, ofereix a través d’una dotzena d’escultures, la majoria realitzades amb diferents materials, com per exemple acer corten, pedra o ferro, la seva singular visió de l’abstracció geomètrica. En els seus inicis, quan ja vivia a Alemanya, li interessava la figuració, però a poc a poc es va anar endinsant en materials com ara les planxes de ferro soldades. Ara, el que veiem a Can Mario és una obra que sembla viatjar pel temps gràcies a l’erosió produïda pels fenòmens climàtics: el vent o l’aigua. Per això és necessari que la majoria de les seves obres es puguin contemplar en espais oberts. La idea del buit també és essencial per entendre el seu treball, gràcies a deixar una tènue escletxa que separa l’obra en dos.

L’escultor i dissenyador Elmar Thome (Baviera, 1964 – Palafrugell, 2005), va morir massa jove i, per tant, no sabrem fins on hauria pogut arribar el seu reconeixement, però gràcies a la seva vídua, la fotògrafa Ana Oswaldo Cruz, que havia fet donació d’algunes peces a la fundació, ara podem conèixer de prop les seves creacions, moltes de les quals fetes amb materials de reciclatge, com en el cas dels pneumàtics o d’altres de trobats en diversos llocs, com ara troncs, pedres o ferros oxidats. Aquesta relació de fusionar materials industrials amb els d’origen natural va cridar l’atenció de la crítica Victoria Combalía, sobretot perquè hi veia una obra dramàtica, principalment per com emprava els materials. D’això han passat vint anys.

Nascut a Palafrugell, el jove pintor Eduard Bigas (1969) mostra els seus recents treballs a Can Mario, tots creats a Berlín, lloc on resideix. El món oníric, sarcàstic i irònic de les seves composicions gira més a l’entorn de l’univers de Joan Ponç i d’Eduard Alcoy, que no pas de Dalí. Les diferències no són només estilístiques o tècniques, sinó que les propostes narratives s’aproximen a l’àmbit sociopolític, i barregen, per tant, allò surreal amb el realisme social. És destacable el seu domini del dibuix, no en va es dedica també a la il·lustració. Conjumina les figures de línies negres que apareixen en primer pla amb el cromatisme del fons.

Palau Solterra de Torroella de Montgrí. En ser un museu dedicat a la fotografia és lògic que al Palau Solterra mostrin les seves obres personatges relacionats amb aquesta tècnica, com són les exposicions d’Amadeu Mariné i Pau Audouard i la de Mirades escèniques a Núria Espert, de Montse Faixat.

Amb Audouard i Mariné i Fotografies d’escena, la fotografia retorna als seus orígens, ja que els artistes plasmen les seves experiències viscudes a finals del segle XIX i en el primer terç del segle XX, en què el retrat és el gran  protagonista, encara que vist des de diferents òptiques. Aquesta exposició es va poder veure a Barcelona el 1998. Audouard (l’Havana, 1856 – Barcelona, 1919), durant el període 1908-1910 va rebre l’encàrrec del dramaturg Adrià Gual de retratar escenes que van permetre conèixer més de prop el teatre català. A diferència de Mariné, que representava personatges més despreocupats i naturals, els d’Audouard són més estàtics.

En canvi, el barceloní Mariné (1878-1935), amb una trajectòria més amplia, busca en els personatges retratats que hi hagi naturalitat, sense un excés de voler ser protagonistes. Les escenes que sorgeixen també serveixen per entendre la gènesi del teatre a Catalunya a través de les seves col·laboracions amb teatres com ara el Principal de Margarita Xirgu, els music-halls del Paral·lel, el Tívoli, el Novetats o el Romea, entre d’altres. Finalment, Montse Faixat (Barcelona) presenta una trentena de fotografies relacionades amb l’actriu Núria Espert fetes durant el període 1968-1999. En un principi li interessava el nu, però quan entra en contacte amb el món del teatre ja no l’abandona. També ha fet de directora i guionista de pel·lícules, a més de promotora artística.

A la imatge, detall d’Adela Martínez i August Barbosa: Misteri de dolor de Pau Audouard.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies