25 setembre 2012
Reportatges Sitges

L’essència que no mor mai

rosa maria puig i reixach

S’explica dels cinc germans de la família Folch i Torres, que davant de qualsevol proposta que se’ls presentava i que creien bona per Catalunya, responien sempre amb gran entusiasme. Tant és així que més d’una vegada, persones relacionades amb el món cultural i polític s’havien apropat a casa dels seus pares per preguntar si els hi quedava algun altre fill per engegar nous projectes. Un d’aquests germans, en Joaquim Folch i Torres, pocs dies després d’haver visitat el Palau Maricel, escrivia un interessant article a l’Eco de Sitges de l’11 d’agost de l’any 1912. J. Folch i Torres, conegut entre altres com a museòleg, historiador, crític d’art, escriptor i pintor, amb el seu peculiar estil líric, i com no podia ser d’altra manera donada l’amistat amb Miquel Utrillo, elogiava abastament l’obra realitzada per voluntat de Carles Deering al Maricel. En aquest article transmet l’admiració i emoció despertada en el transcurs de la visita al conjunt arquitectònic i a la col·lecció d’art que s’anava aplegant; la seva interpretació personal del que simbolitza el Palau Maricel la fa catalogant-lo de: “Fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna […] i representatiu de l’Art Nacional Català”. Referint-se a la decoració del seus interiors, que ell anomena amoblament, diu que el Maricel és l’exemple més significatiu de les nostres cases i de l’art català, “…perquè l’art d’un poble s’endevina millor en la intimitat graciosa d’un interior amoblat, que en les obres transcendentalistes, més o menys genials, dels seus pintors”. Seguint aquest concepte i sense voler contradir-lo, una de les mostres del nostre art català actual seria la manera particular que tenim de combinar mobles d’una determinada marca sueca a les nostres llars. Certament, alguns dels mobles que decoraven el Maricel havien estat salvats d’una foguera de Sant Joan, ja que els hereus d’algunes famílies benestants, desvaloritzant-los, els substituïen per nous. Joaquim Folch i Torres afegeix “Escassament la casa de Maricel té mobles nous, i no obstant no és un museu. És una estada per la gent del dia […] per damunt la diversitat dels objectes i de les formes, triomfa l’esperit de la raça”. Folch, traçant paral·lelismes entre l’art i els pobles que el produeixen, afirma que existeix una essència molt profunda en la naturalesa d’una nació que no mor mai: “és això que viu en la darrera engruna de les races, són les llavors essencials del seu art”. “…sovint les nacions caminen empeses per forces exteriors i oblidades del seu propi organisme vital, obliden al seu fons lo millor d’elles, més, així i tot, la mort no és pas possible per l’oblit”. Segons ell una “alta llei de la natura” fa que l’esperit de cada poble sobrevisqui, prossegueixi avançant en el seu camí i sigui reconeixible a través del seu art. Per corroborar-ho diu: “la revelació de que quelcom hi ha en l’entranya de les nacions que persisteix a través de la historia exterior la tenim en la breu i vivíssima història del nostre Renaixement. Com més Catalunya ha tornat al seu “Jo” més clares s’han revelat les essències de les nostres formes”. Afirma que a mida que el centre de gravetat de Catalunya s’enforteix atraient i concentrant els nostres ingredients culturals, el resultat és un “Art Nacional Català” més pur, més sublim, més potent. Els pobles que reforcen la seva cultura, evolucionant amb els temps, no són una mera regió folklòrica en l’enyor, sinó que es fiancen com a País reconegut. Cap societat s’hauria de desvincular de la seva identitat, llengua i cultura si no vol morir en l’intent. Atalaiant l’horitzó des d’una de les finestres del Maricel es pregunta l’origen “d’aquella bellesa substanciosa que ens omple de delícia i de serenitat”. “Més, el mar sols responia cantant allí mateix, i una barca passant llisquenta i silenciosa atreia l’esperit i feia obrir els ulls a un nou encantament…”. Acaba el seu escrit convidant l’amabilitat de M. Utrillo a explicar com s’havia construït el Maricel. Tot i que cent anys no són gaires per la història, si que ho són per la nostra curta vida, per això tantes coses semblen ja oblidades en el temps. Pels incrèduls puc dir que el fet que un full groguenc d’un Eco centenari m’hagi arribat a les mans per poder-lo reviure i compartir amb vostès, confirma la sentència del Joaquim Folch i Torres. “Les nacions tenen una essència que no mor mai.”

A la imatge, menjador de Maricel, any 1917.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies