2 desembre 2015
Reportatges Barcelona

La internacionalització de l’art català, quan?

pilar parcerisas

La política d’internacionalització de l’art català ha passat per diverses fases sense que cap hagi estat a hores d’ara la que pugui ajudar a consolidar els valors de l’art del nostre país en l’àmbit internacional.

En temps de la presidència de Jordi Pujol, en què no funcionaven moltes de les estructures artístiques i museístiques de què disposa Catalunya avui, la presència de l’art català a l’estranger era força freqüent, ja que des de la Delegació d’Arts Plàstiques (avui desapareguda) i des del despatx de la Primavera Fotogràfica, es pactaven exposicions internacionals d’artistes catalans, coproduccions d’exposicions de fotografia i també d’artistes de renom, com ara Miró o Dalí, en països com per exemple Bèlgica, França, el Canadà, Alemanya i d’altres. La Primavera del Disseny també era una altra font d’intercanvi internacional.

Podríem dir que la diplomàcia catalana anava acompanyada de les arts visuals. Ara hi va amb la literatura, els castellers i la música. El govern Pujol també va participar en la creació dels anomenats Quatre motors per a Europa en el marc de l’Europa de les Regions, que també va fer molt per l’art català. Les regions de Baden-Württemberg, Llombardia, Rhône-Alps i Catalunya constitueixen encara avui aquest motor europeu. Catalunya n’ostenta enguany la presidència, si bé els acords giren a l’entorn de les estratègies de suport a la convergència entre els sectors industrials i les TIC. Està clar que la indústria, la logística i el turisme intel·ligents han passat al davant de les polítiques internacionals de l’art i la cultura.

L’Institut Ramon Llull té la responsabilitat de crear unes línies d’internacionalització de l’art i la cultura del país que concreta amb algunes vies de subvenció, com és el desplaçament dels artistes a l’estranger quan se’ls convida a participar en una exposició o esdeveniment rellevant. Les galeries també reben un ajut per a la participació en fires d’art internacionals i, per últim, la participació a la Biennal d’Art de Venècia amb pavelló propi fora dels estats oficials i la presència catalana a la Biennal d’Arquitectura d’aquesta mateixa ciutat.

Gairebé el 75% dels desplaçaments de galeries catalanes corresponen a Europa, i el 20%, a Amèrica. A l’Estat espanyol, els desplaçaments només afecten Madrid. A Europa, es distribueixen bàsicament entre França, Alemanya i, en menor mesura, la Gran Bretanya. Als EUA, és Nova York la capital que atrau més aquests desplaçaments per sobre de Toronto i Mont-real. A l’Amèrica del Sud són poquíssims els desplaçaments i hi ha encara menys presència de galeries al continent asiàtic, que és precisament una economia emergent.

Pel que fa als artistes, i segons dades del Departament de Cultura de la Generalitat, en els darrers quatre anys l’Institut Ramon Llull ha atorgat 532 ajuts per moviment d’artistes a altres països, però l’estudi ha constatat que els desplaçaments a Europa han baixat un 59% i, en canvi, han pujat a Amèrica, fins al 26%. A l’Amèrica Llatina, la presència d’artistes catalans es concentra, sobretot, a Mèxic. Als països de l’est d’Europa també s’ha diversificat la presència d’artistes catalans, i també augmenta la demanda de Rússia. Al Pròxim Orient hi ha una minsa presència d’artistes catalans i s’han incrementat lleugerament els viatges professionals a l’Àsia, especialment a Hong Kong i Xangai, mentre que a l’Àfrica i a Austràlia són inexistents. No deixa de ser curiós que la presència d’artistes catalans a l’estranger no es correspon amb la presència del mercat de les galeries. No s’entén, doncs, que hi hagi presència de galeries a la Gran Bretanya, que és un mercat d’art important i que, en canvi, amb prou feines tingui una presència d’artistes.

El pavelló català a la Biennal d’Art de Venècia, com també el de l’arquitectura a la mateixa biennal, són aparadors importants per als artistes que hi exposen, encara que sempre crea una certa confusió amb el pavelló espanyol. Malgrat el gran esforç que suposa aquesta finestra oberta al món (que finalment es fa rendible presentant-lo a Barcelona), és insuficient per projectar adequadament l’art català. I els museus, que és a qui els polítics han traspassat el deure de fer-ho, el seu senyal és dèbil. La importació se situa per sobre de l’exportació, les coproduccions internacionals són escasses per no dir inexistents, i continuem instal·lats a vendre el que ja està venut; és a dir, els artistes que pel seu compte s’han espavilat a fer carrera internacional i que després el país rep com a figures consolidades, com ho fa amb les franquícies comercials o amb les patents que compra a fora.

A la imatge detall de Salvador Dalí. Exposició Fons Agència EFE.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies