11 març 2012
Reportatges Barcelona

“La càrrega” de Ramon Casas, fruit d’una experiència visual

diana castell i ramón arús

Les dues versions que el pintor va realitzar són obres en les quals va sentir la necessitat de plantejar-se una composició que demostrés la seva capacitat per enfrontar-se a problemes pictòrics difícils de resoldre.

L’obra del pintor barceloní Ramon Casas, artista de refinada sensibilitat, és coneguda per tothom per la seva actitud pictòrica totalment nova, allunyada de l’acadèmia i de qualsevol convencionalisme, ja que inicia noves i trencadores propostes artístiques i posa els fonaments d’una nova estètica. Es podria considerar com el principal pintor del modernisme català, i gran mestre de la pintura de finals del segle XIX.

Vinculat a les tendències més noves del moment, tot realitzant unes composicions basades en nous esquemes, Casas és un gran referent, sobretot, per la creació d’obres inspirades en temes històrics, socials i contemporanis, que, en alguns casos, poden definir-se com la culminació de les seves pintures en les quals la massa humana té un protagonisme en què vol realçar l’expressió d’un pànic col·lectiu, obres carregades d’una aparent crítica social.

Exemplifiquen aquesta idea les dues versions que Casas va realitzar aprofitant un episodi històric: La càrrega o Barcelona 1902 (1899-1902) i La càrrega II (1910), escenes en les quals els guàrdies civils carreguen de manera violenta contra una manifestació obrera. En aquella convulsa època, a Catalunya hi va haver diverses insurreccions i conflictes socials que van ser reprimits per l’autoritat. L’escolliment d’aquest tipus d’esdeveniments socials per plasmar-los en quadres de gran magnitud estava de moda entre els crítics de l’època i el públic en general, seduït d’alguna manera per l’emotivitat i la crítica implícita que desprenien aquells temes. Són obres en les quals el pintor va sentir la necessitat de plantejar-se una composició que demostrés la seva capacitat per enfrontar-se a problemes pictòrics difícils de resoldre, sobretot en la primera versió, de grans dimensions. En tots dos casos, la sensació de pànic col·lectiu provocat per l’acció repressiva de la Guàrdia Civil contra una massa que fuig, a més de la insistència d’atorgar força i valor a una gran zona buida, és patent en les dues càrregues.

A causa del descobriment d’un dibuix sense atribució, tot i estar firmat per Casas (però difícil de llegir), subhastat a Barcelona, es pot conèixer l’origen iconogràfic de les dues càrregues que a continuació s’exposen:

A La càrrega o Barcelona 1902, una de les seves obres més conegudes, Casas escull un suburbi de la ciutat, amb elements com ara Santa Maria del Mar o les xemeneies del Paral·lel, que ajuden a situar l’escena a Barcelona. Presentada el 1903 al Salon des Beaux Arts de París, l’obra va aconseguir un reconeixement positiu per part dels crítics europeus i americans.

Naturalment, Casas va fer diferents estudis abans de concloure les obres definitives, estudis que permeten conèixer la preocupació de l’artista perquè tinguessin un bon resultat final. Però, a part dels seus estudis preparatoris, que van evolucionant fins a arribar a l’obra final, Casas no parteix del no-res, res és fruit d’una imaginació espontània, sinó que, com altres pintors, l’artista barceloní es remet a antics models d’idees anteriors.

En el cas de La càrrega o Barcelona 1902, Francesc Fontbona ja va assenyalar en una ocasió que l’home caigut sota el sabre de la Guàrdia Civil correspon a una composició anterior. Aquesta figura era en realitat un accidentat del tramvia, plasmada, el mateix any de realització de La càrrega, en un dibuix  per a la revista Pèl & Ploma.

L’èxit de La càrrega va ser tan rotund que Charles Deering, atret per aquesta ambiciosa obra de gran magnitud (gairebé cinc metres d’amplada), va encarregar al pintor Ramon Casas que en fes una altra. Tot i que el desig del col·leccionista americà era el d’una rèplica exacta, l’artista barceloní era contrari a les còpies. En aquesta segona versió, de composició semblant, es reprodueix el mateix tema i tracta l’espai urbà que recull els protagonistes però en un escenari rural, identificat com la plaça del Mercadal de Vic o plaça Major, però, a diferència de la primera versió de La càrrega, la del 1910 no fa referència a cap conflicte social de la ciutat de Vic, sinó que remet a una experiència anecdòtica de l’artista.

Així com en La càrrega o Barcelona 1902 trobàvem el referent de l’home caigut del tramvia com a precedent directe del manifestant obrer que està a punt de ser atropellat per les potes del cavall muntat per un agent, aquesta segona versió materialitza una altra experiència anterior de l’artista, plasmada en un dibuix del 1889 i apuntada ja, en certa manera, en la primera càrrega en relació amb la fugida dels manifestants.

L’octubre del 1890 va ser publicada a La Vanguardia la reproducció d’una il·lustració feta amb ploma que va dibuixar Casas un any abans. El dibuix, d’estil caricaturesc, traç segur i espontani, formava part de l’article Aves de verano, escrit per Santiago Rusiñol. L’obra ens mostra una massa anònima que, sorpresa per una forta pluja, corre a aixoplugar-se sota el porxo d’una plaça medieval. Novament, aquest espai porticat representat amb un gran sintetisme no pot ser cap altre que la plaça del Mercadal de Vic, que s’endevina gràcies a la representació de tres arcs apuntats, la insinuació del primer pis i una cantonada. És a dir, es tracta del mateix escenari on, 21 anys més tard, situa La càrrega II, del qual va fer un estudi preparatori sense la presència humana. Una altra vegada preval la idea d’un grup de persones apartades de l’espai buit del centre de la plaça, de nou el mateix recurs amb el qual Casas formula la seva sèrie de pintures de crònica històrica, multituds del carrer combinades amb el que Francesc Fontbona anomena “buits degasians”, que donen dramatisme a l’acció, idea compositiva comparable amb la massa esbossada que fuig de la pluja. Reprenem, doncs, la idea de captació d’un sentiment col·lectiu expressat per la massa humana que es replega espantada, esquema que es manté constant en l’inventari creatiu del pintor, i que esdevé un model pictòric i d’inspiració intermitent.

Vist això, és evident que Casas s’inspira en models de vivències anteriors, sempre experiències purament anecdòtiques, com ara l’home caigut del tramvia o la il·lustració de La Vanguardia. Però és a La càrrrega II quan el pintor recorre directament al dibuix que va servir per il·lustrar Aves de verano i recrear de nou, per desig de Deering, aquest esdeveniment social. En les dues obres representa la massa anònima que corre a refugiar-se sota les arcades de la plaça de Vic, en un cas fugint de la pluja i en l’altre fugint de la Guàrdia Civil.

En el dibuix, un personatge en un primer pla se’ns mostra de manera més individualitzada, probablement un pastor que duu un bastó i que va acompanyat del seu gos. Casas reprèn també aquesta particularitat iconogràfica com a element clau en la composició de La càrrega II: es tractaria del precedent d’un dels guàrdies civils que apareix al cantó dret de l’obra. Veiem com el personatge, la seva posició, direcció i situació en el pla de la composició, és transportat a La càrrega II, transformat, però, com a figura d’un guàrdia civil. Així doncs, el bastó del pastor serà substituït per un sabre o fusell. Tot i mostrar-los com a dos personatges individualitzats a l’escena i separats de la multitud, en cap dels casos pretén personalitzar-los, sinó que centra les dues figures d’esquenes. Malgrat la seva no personalització, Casas es preocupa de recalcar la identificació dels personatges; un pastor reconeixible pel seu gos i bastó, i un guàrdia civil, per la capa, el tricorni i el sabre.

Tot i haver estat publicat a La Vanguardia el 1890, el dibuix hauria estat realitzat l’any anterior, quan Ramon Casas, conjuntament amb Santiago Rusiñol, van fer el primer viatge amb carro per Catalunya el mes d’abril del 1889, i va passar per diverses poblacions fins a arribar a Vic. El seu company de viatge així ho va publicar a La Vanguardia sota el títol de Por Cataluña, desde mi carro. 

“Querido amigo: al entrar en el llano de Vich, subiendo por el angosto valle del Congost y al pie de las últimas vertientes del Mon’seny se encuentra un pueblecito olvidado de la geografía y gentes del mal vivir.” 

El setembre del mateix any, els dos amics van tornar a fer un viatge a Vic, com també escriu Rusiñol a La Vanguardia:

“Subimos otra vez, nos paramos poco en Balanyá y llegamos a Vich antes de las seis, habiendo recorrido el trayecto en tres horas tan solo.”  

És molt probable que Casas, durant una d’aquestes dues estades a Vic, es fixés en la plaça del Mercadal tot reproduint-la a mode de tres arcs apuntats com a escenari d’alguna experiència tan anecdòtica com un grup de persones aixoplugant-se de la pluja.

D’aquesta època eren constants les escenes costumistes i quotidianes de caràcter plenament anecdòtic que il·lustren particularitats de diferents viatges que Casas realitza pel Principat.

Ben segur que si es fes un estudi a fons de tots els seus dibuixos i esbossos, i dels que encara estan per descobrir, en alguns dels casos podríem endevinar que aquests apunts, que configuren moltes de les experiències visuals de l’artista, són posteriorment agafats com a model o pauta iconogràfica per a la realització d’olis de reconeixement. No és fàcil per a un pintor amb una actitud tan trencadora com la de Ramon Casas solucionar problemes compositius per a obres de grans dimensions, com ara La càrrega, i alhora plantejar noves propostes pictòriques. És per això que, més que fixar-se en mestres del passat, Casas se serveix dels seus propis models agafant també els d’artistes impressionistes contemporanis com, en aquest cas, el concepte plàstic de Degas.

A la imatge, “La cárrega” a Barcelona, 1902.

Etiquetes: ·

Una resposta a “La càrrega” de Ramon Casas, fruit d’una experiència visual

  1. Jaume escrigué:

    Fantàstic article! és una aportació molt curiosa… gràcies!
    Recentment vaig veure a TV3 un documental sobre Casas i la Càrrega, que em va semblar prou interessant, però aquesta informació de l’article, sens dubte, hauria d’haver estat inclosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies