1 març 2012
Entrevistes Barcelona

Joaquin Díaz Cascón, director de la fira Swab, vol arribar a 70 galeries

daniel gasol

La Fira Swab se celebrarà del 26 a 29 de maig a Fira de Barcelona. bonart actualitat ha parlat amb el seu director, Joaquín Díez Cascón. Daniel Gasol, director d’Oficina 36 li ha fet l’entrevista.

Daniel Gasol: Com a director de Swab, la Internacional d’Art Contemporani de Barcelona, explica’ns com funciona, quines premisses feu servir per a seleccionar les galeries, quin tipus de línia segueixes per realitzar la fira…

Joaquin Díez: Swab és un fira d’art emergent amb un caràcter internacional. La nostra idea és, d’alguna manera, presentar desde Barcelona, l’art jove i internacional que s’està fent al món. La premissa bàsica és presentar aquest tipus de producció emergent i apropar-lo a la gent de Barcelona i a un públic més jove, intentant eliminar aquesta por que existeix, encara no sé perquè, als museus, a les galeries o a l’art en general.

D.G: Si que es cert que existeix una distància molt gran entre la societat i l’art en general. .En tancar aquesta fissura se’n hauria d’ocupar les institucions culturals, creus que se’n ocupen?

J.D: Fins ara el model de gestió que hi havia, que crec que ja està canviant. La gestió que es feia era un tipus de gestió molt a banda de la societat, tractava sobre i per al món cultural que es considerava en aquell temps, i d’alguna manera estava aïllant-se de la societat. Ara mateix, que ja s’està prenent consciència de que l’art és important per a la societat i per tant s’està modificant el plantejament, la gestió etc.

D.G: Creus que la cultura queda relegada a un segon pla en comparació a, per exemple, la ciència? Només cal veure les ajudes o les subvencions a cultura i a ciència…

J.D: Penso que hi ha un problema de mentalització dels polítics. Hi ha molts polítics que pensen que la cultura és prescindible, cosa que per les persones que ens dediquem a l’art no ho és en absolut, i mentre aquesta mentalitat no canvi sempre hi haurà problemes en els àmbits culturals. Per a mi la cultura és completament imprescindible, si es vol canviar una societat, una civilització, que evolucionin els països, la única forma de aconseguir-ho és a través de la cultura. Quan veus, per exemple, que en la publicitat els pressupostos dels ministeris, un gran percentatge és per a esports, i per cultura és d’un 7 o 8%, dóna una dada del que està passant…

D.G: A vegades, em fa la impressió, quan parlo amb artistes, que depenen massa de les subvencions públiques, i quan aquestes no s’atorguen, els projectes no es realitzen. Què en penses d’això?

J.D: Totes aquestes situacions en les que s’atorguen subvencions, creen una dependència, i per aquesta raó penso que les subvencions son dolentes en aquest aspecte, i la dependència genera una carència en la imaginació empresarial. S’hauria de buscar un altre sistema que ajudés a la cultura des de l’Estat, perquè és molt important ajudar, però també és important no generar dependències. Podrien ser en format de retorn o de investigació, però en tot cas que no sigui una subvenció que es doni perquè si. Penso que les subvencions que es donen actualment a projectes que no interessen gaire i que la qualitat de la producció es baixa, i tenen molta falta de creativitat.

D.G: Si els models de subvencions públiques no funcionen el que fa la gent es dirigir-se cap a lo privat. Estaria ben vist anar a una exposició de pintura abstracte i veure que ho està patrocinant, per exemple Nike?

J.D: Jo si Nike, o qualsevol altre marca, volgués col·laborar sempre hi quan no hi hagués una interferència en la obra de l’artista, ho acceptaria. Per què no?

D.G: L’art es un “negoci”?

J.D: Jo no veig l’art estrictament com un negoci. Per altra part veig que tinc una professió, que és arquitecte, i el tema de l’art ha estat una qüestió d’afició separat de la meva professió. És evident que des de que tenim Swab hi ha una vessant econòmica que hem de cobrir, en tot cas l’art és un negoci, però s’ha de veure d’una forma neta i justa, o sigui que estigui equilibrada, perquè en sí l’art quan és un negoci no és un negoci tal i com podem entendre un negoci. Es poden combinar la vessant creativa i econòmica sense cap problema i sense que la qualitat de l’obra es rebaixi. Que veiem un objecte com a obra d’art, i evidentment no és el mateix que comprar un pernil, i s’ha de vendre perquè el sistema funcioni, mantenint una ètica, una credibilitat i una preservació de l’artista i de l’obra.

D.G: Enguany, a Swab, quin tipus de galeries abunden?

J.D: Nosaltres estem intentant fer tot el possible per arribar a les 70 galeries que tenim previstes, de les quals n’hi hauran 20 espanyoles i 50 estrangeres- Hem cregut que havíem de tenir un màxim d’un 30% de presència espanyola. A partir d’aquí, d’aquestes galeries estrangeres, n’hi hauran 16 nord-americanes, ja que és un país amb moltíssims artistes emergents, també estem intentant portar-ne una galeria asiàtica i lògicament europees.

D.G: Creus que a les fires espanyoles s’hauria de donar més importància a les galeries internacionals?

J.D: Si es parteix d’un projecte com és el d’una fira internacional és important, i en el cas de que es vulgui tenir la major visibilitat del que està passant a tot el món han de ser estrangeres, ens hem d’oblidar d’aquesta idea de que estem a Catalunya o a Espanya, hem de pensar que vivim al món. Si es fa una fira han d’haver la major presència de galeries estrangeres possible.

D.G: Com veus el tema de les subhastes a Espanya?

J.D: Crec que el tema de les subhastes és un tema general per a Espanya, i estan prenent molta força aquests últims anys, però amb la crisis que estem patint està cada vegada més complicat. Persones que tenien col·leccions, grans, petites o mitjanes, estan venent part de la seva obra, i això està generant, sobretot a les galeries, una presència massiva d’obres en subhastes internacionals. Això, com a resultat, fa que, abans hi havia el mercat primari i secundari, d’aquest últim no hi havia importància, i ara, per a valorar un artista, i per veure si es factible, o com és l’artista, el públic comprador només es mira el valor del mercat secundari. Això està generant una requalificació dels preus dels artistes o una re-situació en la trajectòria de molts artistes.

D.G: Els preus de les obres després de que Hirst vengués el seu famós tauró per 12 milions de dòlars, han canviat molt, i això, ens va posar de manifest que l’art pot arribar a tenir qualsevol preu. Si que és cert, que la bombolla en l’economia de l’art contemporani va explotar amb aquests preus. Creus que d’alguna manera el públic és sent estafat, per dir-ho d’alguna manera?

J.D: Les coses tenen el valor que algú vol pagar per elles. Si algú vol pagar X milions d’euros per una obra, té tot el dret a pagar-ho, i això, fixa el preu de l’artista al mercat d’alguna manera o altra. En el moment en que algú vol pagar, és perquè s’ho pot permetre, i com no és una necessitat bàsica, doncs és un caprici. Si que és veritat que ara mateix les subhastes marquen molt el preu dels artistes al mercat, i excepcionalment, es donen aquestes situacions, però jo crec que el mercat, amb el temps, situa les coses al seu lloc. El temps acaba posant les coses al seu lloc…

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies