7 gener 2013
Opinió Madrid

“Japonisme” i similars

luis antonio de villena,

Quan l’adveniment de la denominada Era Meij (1868) va obrir definitivament el Japó a Occident, aquest ja havia experimentat curiositat tant per la Xina com pel Japó; però aquest interès, lògicament, s’incrementaria, encara que algunes vegades la chinoiserie (xinesitat) i la japonerie (japonesitat) es van barrejar una mica. Responia a una forta moda que anava des de la roba fins als objectes decoratius, si bé el Japó va portar la davantera perquè era, llavors, un país que s’havia avançat al vetust Imperi Celeste… Caixafòrum de Madrid presenta, fins al 16 de febrer del 2014, una interessant exposició, Japonisme. La fascinació per l’art japonès, que havia començat per les famoses estampes d’Hiroshige o d’Hokusai, però que arribava fins a les teles, els quimonos, els ventalls i qualsevol cosa que donés aquest buscat color oriental. El tema no està tan estudiat com ho hauria de ser (perquè sovint l’estudiós ha de destriar l’element xinès), però en qualsevol cas és un pas endavant… 

Japonisme és un terme més exacte, ja que pretén prescindir del costat massa tòpic o frívol de la simple japonesitat. Japonisme és una paraula francesa que es va inventar el crític Philippe Burty el 1876, precisament per recalcar la separació que he dit. A Europa van ser els pintors acadèmics, orientalistes (de l’Orient Mitjà) o els que treballaven escenes de societat o costumistes amb un pinzell cada vegada més modern, els que tenen japonisme encara que en cap d’ells arribi a ser el tema dominant. En general, la crítica s’ha fixat més en la influència de l’estampa japonesa en Van Gogh, que exhibeix en Le père Tanguy o que copia El pont d’Atake, d’Hiroshige, en el seu Pont sous la pluie, o en les traces d’estil japonès que van poder quedar (menys visibles) en Matisse o en Picasso. No obstant això, el japonisme directe apareix en el francès James Tissot (1836-1902), que enmig de centenars de quadres de societat pinta Dama jove mostrant objectes japonesos o Japonesa al bany, tots dos de la dècada del 1880, encara que les senyores vestides de japoneses –més o menys– siguin plenament europees. També va fer de tot (i molt bé) el gran James McNeill Whistler (1834-1903), però el seu gran llenç japonista del 1864 és Rosa i plata. Princesa del país de porcellana, que altra vegada no és res més que una europea amb abillaments nipons. A l’Estat espanyol caldria descobrir l’obra enorme i molt variada d’un deixeble de Madrazo, el madrileny José Villegas (1844-1921) –amic de Fortuny, a qui va retratar–, que té un perfecte japonesisme en Jocs orientals (1880), encara que de nou sigui una dona tombada vestint un quimono. Sens dubte (no per la quantitat, sinó per la qualitat), el millor japonista de l’Estat espanyol és Marià Fortuny i Marsal (1858-1874), especialment en el seu esplèndid llenç del 1874 –el mateix any de la seva mort a Roma– Els fills de l’artista al saló japonès, en el qual el japonesisme essencial el donen les teles de la paret. Com vaig avisar, queda molt per veure. I sobretot com el japonesisme (d’una altra manera) va entrar en el segle XX, també en l’art deco. En qualsevol cas, el gran Fortuny i molta curiositat, incloent-hi el no redescobert Villegas.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies