25 febrer 2015
Entrevistes Madrid

Guillermo Solana, director artístic del Museu Thyssen-Bornemisza

anna maria camps i ricard planas

Guillermo Solana va accedir a la direcció artística del Thyssen l’any 2005, on va substituir Tomàs Llorens. És un enamorat de l’impressionisme i del postimpressionisme. És doctor en filosofia i professor titular d’estètica i teoria de les arts a la Universitat Autònoma de Madrid. És també autor del catàleg raonat de Julio González en les col·leccions de l’IVAM. Ha estat comissari d’exposicions, autor de llibres i crític d’art. Tot i l’oposició, en un principi, de la filla fel baró Thyssen per accedir a la direcció del museu, la seva elecció va tenir el consens del patronat. Li encanta la Costa Brava i viatja sovint a Sant Feliu de Guíxols.

- Un dels projectes del director del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid és potenciar la col·lecció permanent.

– Estem treballant per potenciar la permanent. Amb els visitants locals, les permanents perden ganxo perquè el públic es pensa que ja les coneix i no torna. En aquests anys de crisi hem notat que, en pujar els preus a causa de la retallada d’ingressos, es considera que l’esforç de venir no compensa. Per augmentar el nombre de visitants es fan diverses accions. Una ha estat aconseguir el patrocini de Mastercard. La gestió del nostre gerent ens ha permès obrir el dilluns de manera gratuïta durant quatre hores, un fet que no havia passat mai al Thyssen. A més, estem potenciant la comunicació i el màrqueting per intentar que la gent de fora compensi la davallada de visitants locals. Considero que disposem d’una col·lecció magnífica i és necessari que la gent sàpiga que, a més dels temporals, el Thyssen ofereix un discurs permanent importantíssim.

- S’ha marcat algun objectiu concret?

– Recuperar el cinc per cent de visitants. El 2014 n’hem recuperat un bon nombre. L’any 2013 no vam arribar al milió i el 2014 l’hem sobrepassat. La recuperació es comença a notar. Segons una enquesta recent, des del 2008 la gent ha dedicat a la cultura un 30 per cent menys. I, per contra, hem hagut d’augmentar els preus. Tot i això, pugem lleugerament. És un primer pas. No hem d’oblidar que el Reina Sofia va salvar l’any per l’exposició de Dalí. Fins al 2012 es va mantenir la situació estable als museus, però últimament hem hagut de fer front a la crisi amb accions noves; de comunicació, de màrqueting…

- Potenciar la col·lecció permanent no pot anar en detriment de les exposicions temporals?

– No. De cap manera. Les exposicions temporals tenen i continuaran tenint el seu protagonisme. La de Cézanne la vam acabar amb 200.000 visitants. L’impressionisme americà se situa al voltant d’aquesta xifra. Hem reduït el pressupost. És lògic, ja que l’absència d’ingressos de Cajamadrid s’ha notat molt. Aportava tres milions d’euros a l’any, un milió per exposició. Sabies que, si ensopegaves, Cajamadrid era al darrere. Hem de tenir en compte, també, que en algunes exposicions no s’arriben a cobrir les despeses. Tot i les dificultats, estic esperançat i penso que la situació remuntarà. Per mi, la crisi no és estructural. Estem davant d’una crisi conjuntural i això passarà.

… Molta gent pensa que els museus són exhibicions velles de la cultura antiga, que vénen d’una tradició humanista. Els museus tenen totes les paperetes per sobreviure en la nova època, en l’era digital, en l’era visual que ens ha tocat viure. Es canviaran els relats. El repertori d’imatges continua tenint el mateix atractiu. Com he dit, els relats de fons canviaran. I la gent ens entendrà. Recordo que, ara fa nou anys, un conservador del Louvre m’explicava que havien organitzat un itinerari pel museu basat en el Codi Da Vinci. Em vaig quedar de pedra, però ha quedat clar que els museus també rebien una cultura popular a la qual no havíem de tancar les portes. Avui dia, amb les xarxes socials, els blocs… la gent interpreta d’una altra manera el museu. I cal estar al dia. Ara, museus com el nostre obren la temporada d’estiu de nit. Cal adaptar-se als temps actuals.

- Com està el projecte de Barcelona?

– Era atractiu i ambiciós, però ha topat amb la realitat econòmica actual. La crisi econòmica ha afectat directament el projecte. L’Ajuntament de Barcelona hi estava molt ben predisposat, però altres institucions no hi estaven tant. De qualsevol manera, penso que, quan passi l’actual conjuntura econòmica, la idea del MNAC d’arribar a baix és magnífica, és ficar-se a la ciutat, connectar més amb el turista, amb la gent… Caldrà baixar de la muntanya i incorporar al projecte els pavellons, el Mies van der Rohe al de “la Caixa”… Això rendibilitzarà l’oferta del MNAC, que ha experimentat una renovació molt important a través de Pepe Serra i Juanjo Lahuerta. La baronessa està molt interessada a fer possible que la presència de la seva col·lecció, de manera permanent, a Barcelona sigui una realitat.

- I Sant Feliu de Guíxols?

– Hem tornat a topar amb la situació econòmica. El projecte no queda mort, pero haurem d’esperar. El que sí que continuarem són les exposicions temporals que vam iniciar fa tres anys. A Sant Feliu no hi van obres de segona, ni les que tenim al magatzem. Hem hagut de despenjar peces de la col·lecció perquè la baronessa ha volgut portar sempre a Sant Feliu de Guíxols una exposició de qualitat. No hem d’oblidar que ella té casa a Sant Feliu de Guíxols. Adora Sant Feliu i continuarà amb la programació d’estiu, en espera que els temps canviïn pel que fa a la construcció del museu.

- Des del 2005, quan va accedir al carrec, de què se sent més satisfet i què és el que no ha aconseguit?

– Estic content d’haver millorat les xifres de visitants. Tot i que durant el 2013 i el 2014 les coses no han anat com hauríem volgut, la realitat és que hem situat el nombre de visitants al voltant del milió. Quan jo vaig arribar, la xifra era de 700.000 a l’any. Estic realment satisfet d’haver fet més popular el museu. Tenia un perfil massa seriós i rigorós, i a vegades una mica elitista. Hem obert el museu a exposicions com ara la d’Antonio López, que va atreure gent al museu que potser no haurien vingut mai. M’acusen a vegades de populista, i jo penso que la missió dels museus públics és portar el major nombre de gent possible als museus. El que no he aconseguit és guanyar el desafiament de l’espai. Tenim el que tenim perquè estem en una zona en què és difícil l’expansió. Quan vaig arribar va haver-hi una ampliació, però no va ser suficient. El que sí que m’agradaria en el futur és reorganitzar la col·lecció, guanyar espai i oferir juntes les col·leccions de la baronessa i del museu que estan separades.

- Quina opinió li mereix la llei de mecenatge?

– S’ha fet el que s’havia de fer. S’ha anat tan lluny com s’ha pogut. Hi ha bones perspectives en el camp del micromecenatge, però possiblement tots esperàvem més perquè fa molt de temps que esperem una llei que arriba, precisament, en un moment en què la situació econòmica no és la més adient.

- Què requereix la museologia actual?

– Diners, fons… si per museologia entenem una concepció global de conservar i mantenir la permament. Tot requeriex diners i molta imaginació. Els museus no són rendibles, llevat de casos excepcionals com ara el Dalí de Figueres i el César Manrique de Lanzarote.

- Està en crisi el concepte de museu tal com s’ha entès des del segle XIX?

– Recordo haver parlat amb Moneo i em comentava que el Thyssen es va pantejar amb la sala d’exposicions temporals al soterrani. El 1992, l’espai temporal era auxiliar. Els museus han evolucionat. A partir dels 90 els museus s’han llançat a fer exposicions temporals, com per exemple el del Prado amb Velázquez… Els museus s’han obert de manera impensable al públic. Han crescut els departaments de comunicació, de màrqueting, d’educació… Abans els museus eren conservadors, els guardians del tresor. Ara hem d’anar a buscar el públic. Sempre he dit que les col·leccions són importants, però el primer tresor dels museus són els visitants. Cal seduir-los perquè vinguin. El Guggenheim va inaugurar un model de museu que havia estat discutit, que va crear tensions però que s’ha anat imposant. Els museus, ara, hem d’inventar iniciatives, apropar-nos al món de l’espectacle, ser més atrevits, arribar als joves.

- La relació amb el Reina Sofia i el Prado?

– Bàsicament de préstecs. Amb el Reina Sofia, amb el Prado i també amb el MNAC i amb tots els museus.

- Parlem de xarxes socials.

– Els museus han entrat en les xarxes socials amb timidesa, amb lentitud. El Thyssen ha estat un dels museus avançats en aquest camp. I, el que és més important, els conservadors del museu s’han pres seriosament les xarxes. I és que avui dia el públic vol saber en tot moment el que hi ha entre bastidors… No es conformen a veure solament l’exposició. Les xarxes, penso, tenen dues cares. Per mi és xocant, a vegades, veure que s’intenta fer sensacionalisme de la comunicació cultural. El periodisme cultural sempre ha estat de completa col·laboració, encara que alguns mitjans consideren que l’escàndol ven més.

- La crisi ha suposat que s’uneixin sinergies?

– Penso que amb això hem sortit beneficiats. El Thyssen, per esmentar un exemple, ha treballat per compaginar una estrena de l’òpera de Bizet a Madrid amb la presència dels seus assistents al Thyssen, on han pogut veure una exposió relacionada amb l’espectacle. Han minvat els recursos i s’ha hagut de treballar per compensar la baixada d’ingressos. Per aquest motiu, difícilment trobaràs ara al Thyssen o a qualsevol altre museu una exposició que no sigui itinerant. I la tendència actual és que les exposicions tinguin diferents seus, ja que d’aquesta manera la despesa és més suportable.

- Quina particularitat té un museu d’una col·leccionista privada de l’envergadura de la baronessa Thyssen?

– Vull aclarir que el Thyssen té dues cares: una de pública i una altra de privada. A vegades és difícil d’entendre. La permanent va ser comprada per l’Estat. És innegable que els 750 quadres es quedaran aquí, ja que són propietat pública. Al mateix temps, disposem d’una col·lecció, la de Carmen Thyssen, absolutament privada, que, si vol, pot vendre, encara que nosaltres farem el possible perquè no sigui així. Tot i que es renova anualment l’acord, la veritat és que mai Tita ha posat un impediment per poder tancar cessions a dos o tres anys. És una prova de l’estabilitat de la col·lecció al museu.

- Que me’n diu, de la dicotomia cultura-turisme?

– Durant els anys de prosperitat no s’han fet gaires esforcos. Ara és diferent. El nostre gerent ha iniciat un pla sistemàtic per portar operadors turístics al museu. Nosaltres, de fet, som la tercera o quarta opció per al visitant de museus a Madrid. El Prado ofereix pintura espanyola. El Palau Reial, les seves col·leccions. El Reina Sofia, el Guernica. Un japonès ve a Madrid i el primer que fa és anar a veure aquests museus. Nosaltres hem de treballar molt perquè es decideixi a venir al nostre. És una tasca difícil, pero hem de guanyar-nos el visitant. I sóc dels que penso que el patrimoni no es veu en cap cas amenaçat per l’afluència de turistes. Llevat de rares excepcions, hi ha lloc per a tothom. He anat diverses vegades a Montserrat, on disposen d’un magnífic museu. Montserrat ha sabut fer compatible la intimitat amb la bullícia. Això posa de manifest que el turisme, la cultura i la visita als museus són coses perfectament compatibles.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies