8 març 2014
Reportatges Barcelona

Fundacions i col·leccions d’artista

pilar parcerisas

La manca d’una política patrimonial i museística coherents en relació amb l’art del segle XX a Catalunya durant els trenta anys de democràcia ha provocat que molts artistes d’interès nacional no hagin tingut representació als museus i col·leccions públiques o que, si la tenen, sigui minsa.   

Aquesta escassa representativitat d’aquests autors en l’espai públic ha provocat el sorgiment de diverses fundacions i col·leccions: la Fundació Cuixart, a Palafrugell; la Fundació Arranz Bravo, a l’Hospitalet; l’Espai d’Art i Creació Contemporanis, a Martorell, de Jaume Muxart; la Fundació Apel·les Fenosa, al Vendrell, i de característiques diferents, però d’origen semblant, serien les col·leccions de la Fundació Gala-Salvador Dalí, a Figueres; la Fundació Joan Miró, la Fundació Antoni Tàpies i el Museu Picasso, a Barcelona, model i precedent de les que han vingut després.

És fins i tot comprensible que durant el franquisme alguns artistes catalans de renom internacional acabessin creant fundacions i col·leccions pròpies donada la manca d’institucions catalanes, com ara Picasso, Dalí o Miró; el que no és comprensible és que durant tres dècades de democràcia el fenomen es reprodueixi per falta de polítiques públiques. La col·lecció més antiga és la de Picasso a Barcelona, triada pel mateix pintor, donada a la ciutat i gestionada pel Museu Picasso, que obrí portes el 1963, ara fa 50 anys. És una col·lecció en funció dels seus records de la ciutat, que va ser la seva escola i acadèmia, la descoberta de la vida i la mort des d’uns ulls joves, les disbauxes de l’absenta, la prostitució, les misèries d’un final de segle XIX que pintà en blau, la perifèria d’una ciutat retratada pel pinzell de la Colla del Safrà i el contacte amb uns pintors de classe burgesa que a Els Quatre Gats deixaven anar un flaire de París. La segona part és d’obra més tardana, com per exemple la recreació de Les Menines, la col·lecció de ceràmiques, les sèries de gravats i un fons impressionant dels seus carnets de notes i postals, en què queda ben manifesta la catalanitat de Picasso. La col·lecció, però, a penes s’ha engrandit, i és de destacar la recent donació de fotografies de David Douglas Duncan. www.museupicasso.bcn.cat

La Fundació Joan Miró, nascuda el 1975 amb la finalitat de cobrir un espai de l’art contemporani, a més de ser un museu Miró, va començar amb una donació important d’obres de la seva col·lecció i de Pilar Juncosa, sobretot pintures, però també gravats, tapissos, escultures i ceràmiques, a la qual cal afegir la col·lecció Joan Prats, i amb el temps altres donacions i dipòsits han completat la col·lecció actual, en què destaca especialment la col·lecció de papers dels anys 30 cedits per Emili Fernández Miró i la seva filla Lola. Un altre dipòsit a remarcar és el d’obres del japonès Kazumasa Katsuta, que ha estat d’una gran ajuda a l’hora de completar la visió del discurs pictòric de l’artista, que la fundació desplega des dels primers anys de la seva infantesa fins als grans tríptics dels anys 70, passant per les pintures cremades i rebels dels anys 60. La col·lecció també abasta la biblioteca personal de Miró i un fons riquíssim en notes de l’artista, quaderns i dibuixos, que són la clau de la seva obra pictòrica. www.fundaciomiro-bcn.org

La Fundació Gala-Salvador Dalí s’ocupa del Teatre-Museu Dalí a Figueres, de la casa de l’artista a Portlligat i de la casa castell Gala Dalí a Púbol. Gestiona uns 4.000 objectes, entre pintures, dibuixos, escultures, gravats, instal·lacions, joies, hologrames i pintures estereoscòpiques, entre d’altres. La major part de l’obra de Dalí es concentra al Teatre-Museu, que obrí les portes el 1974, però les aportacions escenogràfiques al museu, el mobiliari modernista, el taxi plujós, els fanals del metro de París, els objectes que Dalí distribuí per sales i passadissos, la instal·lació que reconstrueix el rostre de la Mae West, els hologrames i altres experiments òptics, com ara les anamorfosis o les pintures estereoscòpiques, enriqueixen una col·lecció cronològicament molt rica, escenogràficament molt atractiva, que troba complementarietat en les obsessions de Dalí: els gravats de les presons de Piranesi, o autors de referència de la seva pintura, com ara Modest Urgell, Marià Fortuny, Meissonier o Marcel Duchamp. El gran nombre de visitants del Teatre-Museu Dalí a Figueres ha permès a la fundació dur a terme una ininterrompuda política d’adquisició des de la mort del pintor, el 1989. Les compres dutes a terme des del 1991 mostren la reconstrucció del període més preuat, el dels anys 20 i 30 del segle XX amb obres com per exemple: Banyistes d’es Llaner (1923), Pell de gallina inaugural (1926/27), Figures ajagudes a la sorra (1926), Venus i mariner (1927), Guillem Tell i Gradiva (1931), Retrat d’Emilio Terry (1934), Retrat de Laurence Olivier en el paper de Ricard III (1955), L’apoteosi del dòlar (1965) o l’Estudi per a la mel és més dolça que la sang (1926-1927) o Elements enigmàtics en un paisatge (1934), que són les més recents, a les quals cal afegir la col·lecció de joies i la sèrie de dibuixos que il·lustren Vida secreta. www.salvador-dali.org

La Fundació Antoni Tàpies té una col·lecció important d’obres del pintor, a part d’objectes, escultures, ceràmiques, acoblaments, gravats, cartells i les edicions completes dels seus llibres d’artista. És important remarcar la importància de les obres del període de Dau al Set i dels anys immediatament precedents, a més és rica en dibuixos i gravats, com ara la sèrie Històries naturals (1950/51). Però potser un dels períodes més sorprenents siguin les obres dels anys 60 i 70, amb les teles esberlades, la presència del bastidor en primer terme, l’agressió directa a l’objecte pictòric per excel·lència, les obres activistes dedicades a Puig Antich o a Oriol Solé, els acoblaments de mobles amb roba i objectes pobres com a part d’una filosofia de la senzillesa i les obres dedicades a l’escriptura i a la materialitat del llenguatge. Però Tàpies també era col·leccionista d’obres d’art i objectes que formaven part del seu món personal, que vam poder veure a Antoni Tàpies. Els llocs de l’art (2010) www.fundaciotapies.org

La Fundació Apel·les Fenosa aplega el llegat de l’escultor a la casa del Portal del Pardo, al Vendrell, que ocupava durant les vacances des del 1957. És molt representativa la col·lecció d’escultures del pintor, sobretot des dels anys 50 endavant, si bé el més original siguin, potser, les terracotes executades a mà i els guixos treballats prèviament als treballs de fosa, a més de la biblioteca, amb documents i correspondència que mostren les relacions intel·lectuals d’ampli abast de l’escultor. www.fundaciofenosa.org

La Fundació Cuixart, a Palafrugell, aplega, sobretot, obra del pintor des del 1974, any en què s’establí en aquesta població del Baix Empordà, com es va poder veure en la darrera exposició cinc anys després de la seva mort: Escodriny Cuixart. Palafrugell 1974, declaració de principis, al Museu d’Art de Girona (2012), dedicada pràcticament a la condició femenina, a les seves típiques dones amb capell, homenatge a l’ofici de la mare, entre altres pintures de somnis impossibles. També inclou obres d’època informalista, que vam poder veure durant el període en què la fundació va tenir presència a Barcelona a la placeta de Montcada. www.fundaciocuixart.com

La Fundació Arranz-Bravo és una de les més recents (2009), instal·lada en un edifici annex als espais del Tecla Sala de l’Hospitalet, amb una col·lecció important de l’obra del pintor que ja té presència rellevant en aquesta població amb dues escultures L’acollidora (1985) i El pont de la llibertat (2007).  Així mateix, destaquen les obres de primera època, però també la sèrie dels visitants al seu taller i algunes obres recents a cavall entre el retrofuturisme i l’abstracció òrganica. Pintures que encara avui tenen un impacte sorprenent serien Home amb barretina (1966), Francesc Parcerisas gana su cielo (1965),  Bibliotecari trist (1984) o Vella i pollastre mort (1967), Prima Pantocràtor (1988) o Pantocràtor petit a cavall (1989). www.fundacioarranzbravo.cat

La darrera i última col·lecció incorporada a l’espai de visita pública és la del pintor Jaume Muxart, a Martorell, el 2009, un espai que, a part de promoure la figura del pintor, destacat artífex de l’informalisme català, fundador del grup Taüll, representant de l’art espanyol a la Biennal de Sao Paulo, acadèmic i formador de generacions d’artistes, té una gran vocació per promoure l’art contemporani i el dels joves artistes.  No deixa de ser curiós que, malgrat les diferències generacionals i estètiques dels artistes que constitueixen aquestes col·leccions individuals, hi ha, això no obstant, un punt que els uneix, i que és la passió pel romànic com a punt de referència en un moment o altre de la seva trajectòria. www.muxart.cat

A la imatge, interior de la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet de Llobregat.

Etiquetes: · · · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies