3 abril 2017
Exposicions Barcelona

Exposició de Jack Davidson a la Tatart

annaïs miró

La Galeria Tatart, del carrer Mèxic, 19, de Barcelona presenta brain… glitter, una exposició individual de l’artista Jack Davidson, pintor escocès afincat en Barcelona. La mostra, comissariada per David Armengol, que és la primera que la galeria dedica a l’artista, s’inaugurarà el dijous 6 d’abril a partir de les 19.30h i romandrà oberta al públic fins el 30 de Juny de 2017. Des dels inicis de la seva carrera, Jack Davidson ha exposat regularment a Europa i als Estats Units, tan individualment com col·lectivament. El seu treball ha rebut nombroses crítiques, entre elles a The New York Times, artcritical o The Huffington Post. La seva obra pot veure’s a algunes col·leccions com, per exemple, la New York Public Library Drawings and Prints Collection. Ja siguin abstractes o figuratius, escolto amb freqüència als pintors parlant de certa condemna implícita en la seva manera de treballar; és a dir, de les seves preocupacions per exhibir unes constants recognoscibles i estables en la seva obra. I és que, com a pintor, realment sembla desitjable trobar i manifestar uns atributs fixes que identifiquin el teu treball i ho situïn en un context determinat. Però també sembla desitjable alliberar-se d’aquesta càrrega i poder treballar al marge de dogmes, categories i fins i tot incursions pedagògiques que justifiquin el que veiem. En definitiva, l’artista no té perquè oferir sempre allò que s’espera d’ell.  brain… glitter, primera exposició individual de Jack Davidson (Aberdeen, 1958) en Tat Art Barcelona persevera en aquest acte d’alliberament. D’una banda, exhibeix l’obra recent del pintor escocès, clarament definida per una abstracció cromàtica basada en l’experimentació meticulosa del color; per l’altre, en canvi, aquesta mateixa abstracció es resisteix a ser encasellada com a tal. Per a això, l’artista emfatitza les seves metodologies de treball, incidint en processos íntims – i per tant no visibles per a l’espectador – que incorporen variants d’arrel conceptual properes a la performance, la coreografia i la música. I si bé la màxima potència de la pintura de Davidson segueix sent la recerca incansable del color perfecte, aquesta exposició convida a aprofundir en les múltiples capes de significat que poblen les seves obres. En primer lloc, la seva pintura ens ofereix una cara amable, dòcil; composicions harmonioses i colors agradables que aposten per allò emocional i sensible com a primer estímul. En la superfície, tot encaixa bé. No obstant això, una lectura més atenta ens brinda un altre tipus de connexions. I és llavors quan descobrim que el seu imaginari no té res a veure amb la gestualitat que creiem reconèixer, sinó que depèn de mecàniques pictòriques que li permeten delegar les seves decisions formals a actes de repetició; quelcom que genera una sèrie de petites accions de taller: doblegar la tela per duplicar taques de color, usar cintes imperfectes per crear línies imperfectes o imitar formes que li interessen per un motiu o un altre. Un joc de repeticions i imitacions amb capacitat per desdibuixar el gest mitjançant intervencions inesperades que incorporen el moviment – i per tant el temps – com un interès paral·lel en la seva pintura. Color i temps. Un bon exemple ho veiem en la repetició de certs motius ornamentals, o fins i tot en la presència d’un retrat.  En aquest sentit, i com apunta el mateix Davidson, la seva pintura es basa en “gestos que no són gestos”, alguna cosa que ho allunya gratament dels postulats de l’abstracció expressionista per incidir d’una manera particular en registres performatius. En el seu cas, la performativitat és subtil i invisible, i té a veure menys amb l’art i més amb els estats anímics derivats de la música. Per això no ens estranya que els títols de les seves pintures sempre siguin frases extretes de cançons de grups que l’artista escolta mentre pinta. Alguns dels que apareixen en l’exposició són War on Drugs, Neil Young, The Go-Betweens, Orange Juice o Television. Al cap i a la fi, una capa de vivència que no condiciona la recepció del quadre però que suma un petit acte narratiu tan encriptat o evident com l’espectador decideixi.  I és que potser l’escolta d’una cançó és un dels referents més clars per aproximar-nos a l’obra de Jack Davidson. Alguna cosa que ens atrapa d’una manera visceral, intuïtiva, dotada d’un llenguatge poètic, simbòlic o metafòric que, potser, no ens permet entendre el missatge íntegrament, moltes vegades en un idioma diferent del nostre; però no ens importa massa, no li demanem més a una cançó. Ens emociona, ens serveix. Ningú ni res ens impedeix fer-la nostra. Una cosa similar ocorre amb la pintura de Jack Davidson.

 

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies