26 gener 2012
Entrevistes Barcelona

Entrevista a David G. Torres

mercè alsina

 

El projecte per a la Biennal de Venècia, una aposta solvent. 

Assumir una producció mai no és fàcil, però és la curadoria com jo l’entenc, com a acompanyament, com a generació de discurs, diàleg i creació de context. Tinc certa fascinació per Restany o Clement Greenberg, que eren articuladors. La Biennal de Venècia és l’esdeveniment artístic que més m’agrada, més que la Dokumenta, els dos grans esdeveniments internacionals del segle XX que prenen el pols de la contemporaneïtat. M’agrada pel diàleg que s’estableix amb la història. La meva gran referència dins del comissariat és la Biennal de Harald Szeemann del 1999. El pavelló català i de les Illes Balears, tot i formar part dels eventi collaterali, és nacional, i volia aprofitar la conjuntura per fer un projecte ambiciós, en un sentit intel·lectual, d’un artista, com va ser el de Gregor Schneider, i obrir l’òptica. S’havia de retornar a unes bases, i aquestes les conformen la producció d’un artista i la generació d’un discurs. La Mabel Palacín té la maduresa per assumir el desafiament. Ara que no hi ha espais com per exemple la Sala Montcada o l’Espai 13, que no hi ha tensió, la recuperem en un marc de gran visibilitat. La proposta pren com a escenari Venècia i té a veure amb la crisi de la imatge, amb com es fan servir les imatges i com afecten els diferents sistemes de reproducció. Té a veure amb la posició de l’espectador i amb una certa espectacularitat, també.

Com veus el panorama d’aquí?

Veig que hem fet molts focs d’artifici. I hi ha crisi. El Macba dedicarà dues plantes a la col·lecció. S’han acabat les grans exposicions. Veurem què passa amb el Canòdrom, no té gaire bona pinta, l’única cosa que sobreviu, paradoxalment, és el Santa Mònica. El gran mal que teníem era l’excessiva dependència institucional, i ho diu un dels còmplices i culpables d’aquest procés.

S’ha creat un sistema de centres d’art. Per tu, quin model d’espai seria referent?

El Centre d’Art Objectif, d’Anvers. Un espai de 200 metres quadrats en blanc. I s’hi fan exposicions de molta repercussió. L’Hangar responia a aquest tipus de cosa, després s’ha tornat a l’overdesigned, la gran malaltia de Barcelona. El Canòdrom, un centre d’art; s’ha d’agafar el maleït bitxo que hi ha a la Meridiana? S’han de gastar tota aquesta milionada a recuperar-lo… L’art és un territori, i la cultura. Necessitem molts diners per produir i per fer pensament, no per fer contenidors. M’interessa molt un espai com Le Laboratoire d’Aubervilliers, per fer una comparació. Té una programació molt interessant en un lloc que seria l’equivalent a un centre cívic. El referent continua sent la política descentralitzadora de Jacques Lang a França. Primer, programacions, llocs d’interès i potenciar el que hi ha. Potenciar Vic, un lloc que ha tingut la gent de les HACS quinze anys fent coses, però (al govern) tenen aquesta idea democràtica de la mateixa quantitat de diners i d’oportunitats d’infraestructura en llocs que no han tingut una realitat. Vic era un lloc on passaven coses, i anàvem a Mataró, hi havia el Tinglado de Tarragona, Valls, la Sala de Lectura de Reus, Figueres, potser.

I de pensament crític, se’n genera?

Vam començar en un moment en què hi havia figures crítiques molt potents, des del José Luis Brea fins al Manel Clot, i que van ser uns referents molt forts del que era mirar una exposició o qualsevol acte en art contemporani amb una mirada de desconfiança, escèptica o directament crítica. Amb el temps he pensat que la crítica com a tal, i com a procés d’escriptura i de pensament, no està lligada ni al periodisme, ni a la informació, ni a fer les coses de manera aclaridora, i que cadascú l’afronta com pot (riu) o com sap, no hi ha res més.

Què li diries, a Ferran Mascarell, nou conseller de Cultura?

Que quan diu això que “un país val el que val la seva cultura”, que sigui veritat. Que es cregui que hi ha una cultura de base per la qual apostar, que ve d’un proletariat de la cultura.

Creus que aquest país té un deute amb certes generacions? 

Jo penso que el temps és molt cruel però que sempre hi ha segones i terceres oportunitats. El Marcel Duchamp als anys 50 no el coneixia ni déu i als 60 era la gran reclamació. D’altra banda, a Barcelona, per la separació que hi ha entre universitat i realitat, cada generació pensa que ha de començar de zero.

 Què aporta A*Desk a la societat?

N’estic orgullós. És un projecte de col·laboració amb David Armengol, Martí Manen, Montse Badia i jo. Fa sis anys teníem un gruix de textos d’un projecte fet per a l’ACCA i vam decidir donar-los visibilitat i començar a fer crítica. Ara fa dos anys, ja que la universitat funciona com funciona, vam pensar a procurar un lloc que donés l’oportunitat de començar a escriure i configurar-se com a autor. Això ens va fer redefinir com a institut independent, perquè no som de cap institució. I de crítica i d’art contemporani, per no dir de crítica d’art contemporani, sinó que ens dediquem a l’art contemporani des d’un vessant crític.

Més informació: www.a-desk.org

Mercè Alsina

Etiquetes: · · · · · · · · · · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies