27 març 2014
Notícies Barcelona

Entrega dels Premis ACCA 2013

bonart

L’auditori del MACBA va acollir la entrega dels Premis ACCA 2013 que anualment concedeix l’Associació Catalana de Críics d’Art.

El president de l’ACCA, Joan M. Minguet va pronunciar, en el decurs de l’acte, aquestes paraules: “Un avís previ: com sabeu estem en la 30ena edició dels premis que atorga l’Associació Catalana de Crítics d’Art . Deixeu-me uns moments d’autocomplaença: quan es té el privilegi de presidir una associació de tan llarg recorregut, que ha estat capaç de concedir uns premis i preservar-ne la seva vigència durant trenta anys, un no pot més que sentir damunt seu el repte d’haver de continuar la feina tan ben feta per part de tots els meus antecessors…. Ja està, els moments de complaença han acabat, no fos cas que això semblés el discurs d’un polític absurdament triomfalista.

Un cop més, doncs, ens trobem en una mena de festa, la que cada any convoca la nostra modesta associació per a premiar exposicions, artistes, galeries d’art, museus, llibres, revistes, iniciatives patrimonials, enguany també projectes audiovisuals… Vagi la meva felicitació a tots els premiats. I a tots aquells que no han rebut cap premi, però van ser presents en totes les votacions. Més que mai, portar a terme projectes culturals en us temps com els nostres és tot una heroïcitat que cal aplaudir.

He dit que ens trobem en una mena de festa perquè, en els darrers anys, aquest acte l’hem plantejat, com no pot ser de cap altra manera, com un reconeixement a la feina dels nostres col·legues artistes, galeristes, gent de museus, gestors i, per què no?, a la pròpia feina de la crítica entesa com a generadora de pensament, com a generadora de debats sobre l’art i la cultura dels nostres dies. En aquestes últimes convocatòries, però, aquest acte també s’ha convertit en un crit d’alerta, en una reivindicació de l’art i de la cultura en aquest període de precarietat, de màxima injustícia social, de desbocat apogeu del diner facinerós.

No podem fer una altra cosa! L’art ha tingut molts papers en l’auca de la història, però en la societat  on vivim, tan injusta, tan desigual, no podem admetre que l’art i la cultura quedi tantes vegades reclosa en el decorativisme, en el pur esteticisme. No vull dir que tinguem tota la raó, òbviament, però pensem que és bo si no imprescindible que donem la nostra opinió, que honorem una part de l’enunciat que ens invoca: la crítica. I més quan massa cops ens sentim desatesos pels nostres governants.

En aquesta línia, en el darrer any, la nostra associació ha tingut una certa rellevància pública en generar alguns debats o en denunciar algunes pràctiques institucionals que, amb tota la modèstia, ens semblen improcedents. Jo crec que podem resumir el moll de l’ós d’aquestes denúncies en un fet incontrovertible: en els darrers anys, hem fet molts passos enrere, hem reculat de manera alarmant. I no sempre aquesta reculada pot ni s’ha de justificar per la situació econòmica. Les retallades en matèria de cultura són un fet ideològic, ras i curt. Com ho són les decisions que prenen les administracions públiques tan poc favorables a l’art contemporani, amb honroses excepcions.

És inadmissible que any rere any la Conselleria de Cultura accepti rebaixar la seva assignació pressupostària per part del govern fins a límits històrics; que desmantelli els òrgans que, com el CoNCA, havien nascut amb la idea de contrarestar la maquinària burocràtica i els aviciaments polítics;  que la Conselleria i les altres administracions abandonin el Codi de Bones Pràctiques i retornin —reculin— a les pràctiques del dit i de l’”ordeno y mando” sense comptar per res amb el sector cultural; que es clausuri la direcció d’un centre com el de l’Arts Santa Mònica prometent nous projectes (amb personatges televisius com a referents) i que vuit mesos després encara no hagin arribat; que es contribueixi a la banalització de la cultura negligint el pensament crític i apostant pel presumpte glamur de la faramalla televisiva; que s’anunciïn nous mètodes de finançament de la cultura, el cànon de les telefòniques, però que només se’n puguin beneficiar els companys de la indústria audiovisual; que es permeti que la Xarxa de Centres d’Art Contemporani pateixi violacions constants de l’esperit amb què va néixer…

Vull posar un exemple d’això últim. Avui un dels premis ACCA va destinat a l’activitat desplegada per un seguit de professionals en un centre d’art, el CA de Tarragona. I, una vegada més, com ja va passar en anys anteriors amb l’Espai Zero1 d’Olot o Can Xalant de Mataró, el premi arriba just quan les autoritats municipals tanquen el centre o fan servir subterfugis per a canviar-ne les essències. En comunicar el premi a l’Ajuntament de Tarragona, convidar-los a estar presents a l’acte i fer saber la nostra disconformitat amb el fet que un tècnic municipal es faci càrrec a partir d’ara del Centre d’Art de la ciutat, contravenint l’esperit inicial d’aquella xarxa de centres d’art, vaig rebre un missatge de la Tinent d’Alcalde, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona on em deia el següent: “La voluntat sempre hi ha estat però, malauradament i com suposo ja sap, el nostre soci per afrontar la part econòmica d’aquest projecte, la Generalitat, va canviar la forma de donar-lo, passant d’una implicació directa a través d’una gestió compartida a una subvenció, en la quantitat que cada any s’aprovés en el pressupost, la qual cosa feia absolutament inviable el model seguit fins a aquell moment.

Això no vol ser una crítica a l’acció del nostre govern autonòmic. Ans al contrari. En aquests moments de crisi econòmica, que no és ni de lluny l’escenari que esperàvem en els anys que es va apostar per implementar el nostre Centre d’Art, és comprensible que necessitats més peremptòries canviïn les prioritats de les inversions.”

Què podem dir davant d’aquests arguments, o aquestes excuses? Que és evident que el centre d’art no és una prioritat per ells. Ella mateixa ho diu. Que “l’un per l’altre”, una administració per l’altra, i nosaltres ens quedem amb un pam de nas. Que, com diu Foix en un dels seus versos, “ells amb ells es coronen”…

Acabo. La nostra missió és estudiar l’art, analitzar-lo, situar-lo en l’esfera cultural i en l’esfera social. Però no podem esperar a què els artistes morin, siguin reconeguts i prestigiats i, aleshores, ocupin un lloc preferent en els museus visitats majoritàriament per turistes. No pot repetir-se el cas de Joan Miró, autoexiliat davant de la incomprensió dels cenacles culturals catalans a començaments del segle XX. Ara és fàcil apuntar-se al carro de Miró; el mèrit és dels pocs que van apostar per aquell artista quan ningú creia en ell. Apliquem-nos la lliçó. És imprescindible que tots, els protagonistes del sector, el públic, els mitjans educatius i les administracions treballem incansablement per a fer valdre la idea que l’art d’avui ens és necessari.

Els premis que  atorguem volen contribuir reflexivament a no permetre que el nostre país reculi ni un mil·límetre més. L’art i la cultura catalanes no s’ho mereixen”

Els Premis ACCA 2013 han estat per:

Exposicions d’art contemporani: Premi a l’exposició ‘Alberto García-Alix. Autoretrat’, comissariada per Nicolás Combarro i presentada a la Virreina entre el 7 de febrer i el 5 de maig de 2013. Premi a l’exposició ‘Jo em rebel·lo. Nosaltres existim’, comissariada per Martí Sales i Pere Almeda, presentada a la Fundació Palau, Caldes d’Estrac, entre el 12 d’octubre de 2013 i el 2 de febrer de 2014.

Exposicions de recerca històrica: Premi a l’exposició ‘Japonisme. La fascinació per l’art japonès’, comissariada per Ricard Bru, presentada al CaixaFòrum de Barcelona entre el 14 de juny i el 15 de setembre de 2013.

Galeries d’art contemporani: Premi a la Galeria Alejandro Sales, de Barcelona, per l’exposició ‘Anónimo e impropio’, de l’artista Carmen Calvo, presentada entre el 26 de setembre i el 9 de novembre de 2013.

Galeries d’art modern i recerca històrica: Premi al Palau Antiguitats per l’exposició ‘Joaquín Torres-García i Barcelona, 1891-1919′, presentada entre el 16 d’octubre de 2013 i el 7 de febrer d’enguany.

Iniciatives: Premi a la recuperació del mural que Joan Miró i Joan Gardy Artigas havien realitzat l’any 1978 per a la seu d’IBM a Barcelona i que ara s’ha instal·lat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Espais de producció i creació: Premi a la programació del Centre d’Art Tarragona, dirigida per Cristian Añó, Cèlia del Diego i Jordi Ribas entre els anys 2012 i 2013.

Llibres: Premi al llibre ‘Caravaggio 400 anys després’, editat per Rosa Maria Subirana Rebull, Joan Ramon Triadó  i Anna Valluguera i publicat pel servei de publicacions de la Universitat de Barcelona.

Revistes: Premi a la revista ‘Artiga. Revista d’art i pensament’, que dirigeix Assumpta Rosés.

Produccions audiovisuals: Premi al documental ‘MACBA: la dreta, l’esquerra i els rics’, obra de SUB (Societat U de Barcelona), formada per Tere Badia, Octavi Comeron, Jorge Luis Marzo, Montse Romaní i Guillermo Trujillano.

Promoció de l’art català a l’estranger: Premi a l’exposició ‘Tàpies. Lo sguardo dell’artista’, comissariada per Toni Tàpies, Natasha Hébert, Daniela Ferretti i Axel Vervoordt, presentada al Palazzo Fortuny de Venècia entre l’1 de juny i el 24 de novembre de 2013.

A les imatges, diferents moments de l’acte d’entrega dels premis ACCA 2013




Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies