17 març 2016
Opinió Barcelona

El circ, art visual i màgica de la percepció visual

xavier barral i altet

Hi ha casos, sobretot en el món postmodern, en els quals les fronteres entre les arts, principalment entre les figuratives i les escèniques, es fonen i es confonen tant que sovint qui es proposa de desxifrar un fenomen no en sap donar una definició o una interpretació precisa i segura que qualifiqui allò que esta mirant. Aquest és el cas del circ.

El 14 de gener passat es va inaugurar a Montecarlo el 40è Festival Internacional del Circ. Fa quaranta anys des que el príncep Rainier III va crear aquesta manifestació, que s’ha convertit en un referent mundial, molt central en tots els debats sobre aquesta art escènica, circ tradicional o contemporani, circ amb animals o sense, circ masculí o femení, circ de superació de rècords o circ planer per a tots el públics… Aquest 2016 no ha estat un any de competició, solament d’homenatge a qui va crear la manifestació, a qui n’és el principal motor –la princesa Estefania– i també, o sobretot, a aquells que han guanyat les competicions anteriors, aquells que habitualment lluiten per obtenir els clowns d’or, d’argent i de bronze.

Justament per això, perquè són els millors, la reflexió és més valida. Tot queda clar en la parada inicial de la primera representació: una explosió de colors, d’artistes i de nacions que colpeix immediatament l’ull de l’espectador, que des de la foscor i el silenci general es prepara per viure un espectacle que és tot imaginació. De sobte apareixen tres pallassos, entre els més cèlebres i celebrats, que inventen un número conjunt amb l’ajuda de Monsieur Loyal. Són pallassos molt diferents l’un de l’altre per l’edat, els vestits, els aspectes, les mímiques facials i físiques, i pel tipus d’humor que incorporen. Cada un d’ells s’ha fet una celebritat amb una imatge determinada: el nord-americà Bello Nock, amb els seus cabells rossos alçats en punta; l’ucrainès Housch ma Housch, en blanc i negre i dues plantes de cabells laterals, i l’italià Fumagalli, el clown tradicional però amb tres blocs de cabells inconfusibles plens de color i de vida. Generalment, els pallassos s’instal·len al centre de la pista, però ells, tots tres, s’han situat al costat, lateralment, marcant una distancia simbòlica amb la tradició. Ajuntar tres personalitats tan diverses (Housch ma Housch només utilitza com a llenguatge sons guturals) ha estat un dels cops d’efecte del festival, i tot al voltant d’una petita corda que, baixant del sostre de la carpa, permetia comicitat i enginy encenent o apagant les llums. Tres personalitats vol dir això: un no sap què fer mentre l’altre estira la corda i provoca un efecte de dòmino, una reacció encadenada de sons, veus i gestos, que en pocs minuts semblen incloure en ells mateixos tota l’essència del món. Com en aquell film de Kubrick amb els éssers primitius davant del monòlit, en aquesta escena circense surrealista, viscuda a pocs metres del públic, els pallassos expressen sorpresa davant l’objecte desconegut, incorporant tres segles de gestualitat i pràctica circense i clownesca. Els tres personatges volen i saben expressar sorpresa, esperança, divertiment, joia o desil·lusió, amb tota la potencialitat que un ésser humà té a la seva disposició.

El circ encabeix un gran potencial de coses per explicar, per relatar, a aquells que saben mirar-lo amb ulls alliberats de tot prejudici. El gran públic que el freqüenta ignora generalment les dinàmiques internes de l’elaboració dels números d’aquest tipus, però a vegades també els especialistes són massa especialistes i jutgen només a nivell de tècnica i d’història. Els ulls de qui mira han de saber abandonar l’entorn per incloure solament allò que veuen i deixar-se envoltar per una percepció visual molt ample que impliqui tots els sentits sense deixar de banda la mirada intel·lectual que permet d’incorporar l’expressivitat de totes les arts, d’arts molt diverses, cadascuna de les quals amb les seves pròpies regles i tradicions.

A la imatge, els pallassos Bello Nock, Housch ma Housch i Fumagalli, a Montecarlo.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies