26 agost 2012
Opinió Barcelona

Destruccions necessàries?

xavier barral i altet

Alguns diuen que les destruccions són necessàries per al progrés de l’arquitectura, per construir i per reconstruir en les nostres ciutats; d’altres, en temps de guerra, creuen que destruir els monuments del conquistat, del vençut, és la millor manera d’anul·lar-ne la identitat. Per això, en arribar els americans a Bagdad, es van afanyar a destruir amb gran mediatització, l’estàtua monumental de Saddam Hussein. A més dels homes, el foc i els fenòmens naturals, com per exemple els terratrèmols, també destrueixen el patrimoni monumental. Hi ha una història de les destruccions de l’art, com hi ha una història de les reconstruccions.

Fa uns anys, el maig del 2001, el món sencer es va esgarrifar quan es va saber que els talibans havien dinamitat les celebres estàtues monumentals de Buda, del segle VI, tallades en la roca i situades a Bamiyan, a l’Afganistan, perquè les consideraven ídols. Cal recordar que les guerres de religió i els fanatismes religiosos destructius de les imatges d’altres creences han existit sempre, i que cap motiu religiós pot justificar una sola destrucció del passat i del present.

Després de l’ocupació del nord de Mali pels grups armats islamistes, els serveis patrimonialistes de la Unesco havien alertat del perill de destruccions. El passat 26 de juny, en una reunió a Sant Petersburg, es va catalogar al patrimoni de la humanitat en perill, Tombouctou i la tomba dels Askia a Gao, a fi de protegir-los. Ràpidament ha començat la destrucció sistemàtica de tresors de la història; els mausoleus de diversos cementiris de la ciutat han estat destruïts i les portes d’una de les tres cèlebres mesquites. Els mausoleus de Sidi Mahmoud, al nord; Sidi Moctar, al nord-est, i Alpha Moya, a l’est, van ser els primers a ésser atacats. Després n’hi ha hagut molts més, com ara el de Cheikh el-Kébir, al cementiri meridional de Djingareyber.

La ciutat de Tombouctou és un mite del patrimoni africà, amb més de setze cementiris i mausoleus molt antics. La gran quantitat de personatges venerats que hi ha han fet que l’anomenessin la ciutat dels 333 sants; uns sants considerats protectors, que generen llocs de recolliment per als locals, però que els islamistes consideren ídols que han de destruir en nom d’Al·là. Als nostres països occidentals sorgeixen contínuament polèmiques per qualsevol destrucció menys fanàtica en nom del progrés de l’arquitectura. Hi va haver, per exemple, qui suggeria destruir la Sagrada Família de Barcelona com a signe d’un catolicisme retrògrad i en benefici d’un laïcisme més del nostre temps. El modernisme es va destruir en un moment en què no agradava. Les columnes de Catalunya de l’exposició del 1929 ara s’han tornat a posar a Montjuïc. Els incendis del 1835 van portar a una reconversió monumental de molts monuments religiosos. La Setmana Tràgica, la Guerra Civil espanyola van destruir per odi; el pla Cerdà ho va fer en nom del progrés burgès. Tots els canvis de règim destrueixen. També els grans esdeveniments col·lectius, com ara els Jocs Olímpics, per exemple, ho fan i ho justifiquen. Són necessàries les destruccions? Potser sí. En tot cas, les destruccions patrimonials, més enllà de la denúncia i de la prevenció necessàries, han de ser plenament capítols sencers de la història de l’art.

A la imatge, Tombouctou.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies