6 desembre 2015
Reportatges Barcelona

“De Van Gogh a Matisse” a la Fundació Mapfre

aina mercader

Charles Baudelaire, pare del simbolisme literari, va deixar escrit: “Jo voldria uns prats tenyits de vermell; els rierols, de groc d’or, i els arbres pintats de blau. La natura està mancada d’imaginació.” Pareix que els pintors de finals del XIX i principis del XX van seguir fil per randa aquests desitjos i es van decidir a explorar aquesta via, caminant cap a l’abstracció del color. L’exposició El triomf del color. De Van Gogh a Matisse, que inaugura la nova seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, situada a la Casa Garriga i Nogués, explora, a través d’una setantena de peces que han estat cedides de manera excepcional pels museus d’Orsay i de l’Orangerie, com el color es converteix en la via per arribar, des de l’impressionisme, a la pintura d’avantguarda.

La mostra, organitzada expressament per a la seu barcelonina de la fundació, recull, com a notes al peu dels quadres que s’exhibeixen, alguns dels escrits i apunts que els mateixos artistes van plasmar en la seva correspondència o als diaris i quaderns. Es tracta de textos que il·lustren i ajuden a entendre la revolució pictòrica que es va desfermar en les darreries del XIX i durant prop de dues dècades. El triomf del color s’estructura a partir de quatre blocs que ensenyen una nova manera de mirar i representar el món. La mostra s’enceta amb la secció El color científic, amb una selecció de peces (Port-en-Bessin, avantport, marea alta, de Georges Seurat; La casa, de Léo Gausson; L’entrada del port de La Rochelle, de Paul Signac) que es basen en les investigacions del químic Michel-Eugène Chevreul, les quals van servir de base per a l’elaboració de la tècnica neoimpressionista. “El color expressa alguna cosa per ell mateix”, diria Vincent van Gogh tot defensat l’ús emocional de la paleta, i apareix justament a la sala una de les peces més importants d’aquesta exposició: L’autoretrat, que va pintar durant la tardor del 1887. El recorregut continua amb obres d’Henri de Tolouse-Lautrec, Émile Bernard, Camille Pissarro, entre d’altres.

En l’evolució de l’ús del color, arribem a Pont-Aven –som a la segona part d’aquest itinerari: En el centre misteriós del pensament. Gauguin i l’escola de Pont-Aven–, que a partir del 1860 es va convertir en un refugi per a pintors que fugien de la ciutat. El 1888, Paul Gauguin coincideix amb Bernard i junts elaboren una nova manera de pintar, sintètica i essencial, que es caracteritza per l’ús de colors arbitrari, simbòlics i plans. Aquell mateix any, Gauguin va contar per carta a Émile Schuffenecker: “Un consell: no copiï excessivament de la natura; l’art és una abstracció; extregui-la de la natura somiant-hi al davant, i pensi més en la creació que en el resultat.” La seva Marina amb vaca, pintada el mateix any, s’adiu totalment amb aquestes paraules. El discurs es presenta a través de, per exemple, Banyistes amb vaca vermella, de Bernard; Natura morta amb pastanagues, de Meijer de Haan, o La lluita bretona, de Paul Sérusier.

El talismà, del mateix Sérusier, obre la porta a la tercera part: Els nabís, profetes d’un art nou. En aquest moviment conviuen dues tendències diferenciades: un estil més místic i simbolista (Sérusier, Paul Ranson i Maurice Denis), i un de més intimista, poètic i decoratiu (Pierre Bonnard, Édouard Vuillard, Félix Vallotton o Aristides Maillol). Denis, membre del grup dels nabís, que perseguien l’origen espiritual de l’art i empraven el color com a transmissor d’estats d’ànim, va reflexionar: “Recordar que un quadre, abans de ser un cavall de batalla, una dona nua o una anècdota qualsevol, és essencialment una superfície plana recoberta de colors aplegats en un determinat ordre.” Il·lustren aquestes paraules La bruixa del gat negre, de Ranson; Interior, dona i nens, de Bonnard; Dona de perfil amb barret verd, de Vuillard, o Misia al seu tocador, de Vallotton.

El recorregut es tanca amb El color de la llibertat, que ens conduirà, sense entrebancs, fins a Henri Matisse. Som a principis del segle passat i els pintors ja se senten alliberats per tacar la tela amb pinzellades de color pur. Aquí hi ha Les dones de Tahití, de Gauguin; L’autoretrat, sobre fons rosa, de Paul Cézanne; Desmai, de Claude Monet; Nu sobre fons vermell, de Pablo Picasso, o Odalisca amb bombatxos vermells, de Matisse, que és l’encarregat de tancar aquest recorregut expositiu clar, entenedor i didàctic. “El color –va defensar Matisse– existeix per ell mateix, i té una bellesa pròpia. Això ens ho va revelar el paper crepè japonès que compràvem per quatre quartos a la Rue de Seine. Llavors vaig comprendre que es podia treballar amb colors expressius que no són obligatòriament colors descriptius”. L’exposició, comissariada per Isabelle Cahn, conservadora en cap del Museu d’Orsay, acaba aquí, però és justament el punt on definitivament s’emancipa el llenç i esclaten les avantguardes.

A la imatge, Auguste Renoir. Grand nu, 1907. [Gran nu]. Oli sobre llenç, 71×156 cm. Musée d’Orsay, París. Donació de M. i Mme Robert Kahn-Sriber, en memòria de M. i Mme. Fernand Moch, 1975. RF 1975-18. Photo © RMN-Grand Palais (Musée d’Orsay) / Hervé Lewandowski.

Etiquetes: · · · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies