13 març 2013
Reportatges Caldes d'Estrac

De “Literatures sumergides” a “La Revolta poètica” a la Fundació Palau

julià guillamon

Darrere de La revolta poètica. 1964-1982, que es pot visitar a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac fins al 23 d’abril, hi ha dos grans projectes que esperen: la revisió de la cultura catalana dels seixanta i l’entrada de la postmodernitat, en el pas dels anys setanta als vuitanta.

La revolta poètica. 1964-1982 forma part d’un projecte per construir la seqüència visual de la cultura catalana contemporània. L’any 1992, per iniciativa de Vicenç Altaió i del KRTU, vaig comissariar, juntament amb Glòria Picazo, l’exposició Literatures submergides, que és un precedent directe d’aquesta exposició. Es tractava de treure a la llum el moviment editorial, majoritàriament d’obres editades pels mateixos autors, que es va produir als Països Catalans entre finals dels anys seixanta i finals dels anys vuitanta. I posar en relleu les connexions entre la creació literària i les pràctiques artístiques, en un moment –es va presentar el 1992 al Centre de Cultura de Reus– en què les editorials catalanes havien iniciat la deriva comercial que ha dut a una despersonalització i a l’assimilació de tots els grans segells en un gran grup. D’aquest projecte inicial, se’n van derivar tres exposicions més, produïdes pel KRTU: Alter músiques natives (1996), dedicada a l’experimentació musical, de la qual vaig ser comissari juntament amb Víctor Nubla i Pau Riba; Fora de camp (1999), sobre el món audiovisual, comissariada per Aurora Corominas i Ramon Espelt, i Gràfiques ocultes (2002), sobre disseny gràfic, d’Òscar Guayabero i Jaume Pujagut. Arts Santa Mònica ha seguit aquesta línia d’arqueologia contemporània i acaba de presentar, amb el mateix esperit, Arts en moviment. Dansa a Catalunya (1966-2012).

Literatures submergides em va permetre iniciar una trajectòria de comissari independent. Des de finals dels anys noranta he treballat en diversos projectes dedicats a autors (Joan Perucho, Josep Palau i Fabre, Quim Monzó), editorials (Quaderns Crema, Club Editor, Edicions 62) i períodes de la història literària (l’exili dels escriptors catalans l’any 1939). A diferència de les exposicions del KRTU, que tenien una voluntat panoràmica, d’arxiu i inventari; aquests projectes introdueixen un element narratiu, un relat que relliga els diversos elements producte de la recerca i els atorga una lectura des del punt de vista de la història cultural. En el cas de Literatures de l’exili, que es va presentar al CCCB la tardor del 2005, és el sentiment de pèrdua, la consciència d’un tall històric que va donar lloc a diferents alternatives de creació i de vida. En el cas d’El compromís pop. Els primers anys d’Edicions 62 (2012) l’aparició d’un nou projecte polític i intel·lectual, amb una ideologia de combat i amb la imatge de la cultura de masses.

Les dues maneres de fer conflueixen a La revolta poètica. 1964-1982. L’exposició es basa en un treball de recerca que ha permès desbrossar un terreny en el qual fins ara només s’havia dut a terme un treball d’investigació i anàlisi de text (el Grup de Recerca sobre Literatura Contemporània encapçalat per Margalida Pons a la Universitat de les Illes Balears, els estudis de Jordi Marrugat). L’objectiu ha estat crear la seqüència visual de l’època. Parlant amb els seus protagonistes, poetes i editors; demanant-los originals, fotografies, documents; anant a buscar als arxius peces significatives. L’exposició presenta una gran quantitat de materials inèdits o molt poc vistos: des de les fotografies de Narcís Comadira o Francesc Parcerisas quan feien de lectors a Anglaterra, fins a originals i material d’impremta de la revista Tarotdequinze o els esborranys dels poemes de Bruixa de dol de Maria-Mercè Marçal.

Tots aquests materials es presenten en funció d’un discurs que té un sentit històric i conceptual. Arrenca amb la revolta juvenil dels seixanta, que duu de l’existencialisme al pop. Segueix amb la poesia visual i els poemes objecte. I fa confluir aquestes dues grans línies en els projectes editorials alternatius de començaments dels anys seixanta: les Edicions 1068 i la revista Tarotdequinze. La imatge gràfica de la serigrafia Aiguadevidre barreja tots dos referents: l’impacte visual del pop, la puresa del conceptual. A continuació, l’esclat de la revolta poètica: el festival Gespa Price, el 1975, complementari i oposat del Price dels Poetes del 1970, que va reunir tots els grans noms de la poesia catalana en un acte antifranquista. Per culminar amb la utopia editorial: l’allau de col·leccions i llibres de poesia, entre el 1973 i el 1982: Llibres del Mall, la Col·lecció Cristalls, Edicions del Quaderns Crema, la col·lecció Paraula Menor de Lumen, Els Llibres de l’Ossa Menor, L’Escorpí Poesia, Tres i Quatre, Guaret, Tafal. El darrer apartat de l’exposició obre un punt de fuga cap als anys vuitanta, la postmodernitat i l’alternança, entre el diàleg i el conflicte, de diferents opcions estètiques.

Cada peça està triada en funció d’aquest discurs i de les seves trames secundàries. La sala dedicada a la poesia visual és una obra d’obres, com si la sala fos un laboratori on el poema s’hagués descompost en diferents elements (el full de paper, les lletres, la paraula, el vers, la imatge, la signatura). Amb voluntat de contrast, les vitrines que es dediquen al Price dels Poetes i al Gespa-Price, són totalment simètriques: convocatòria, resposta, impacte (a través de dues cartes molt significatives d’Espriu i Pere Quart o d’una dedicatòria emocionada de Joan Vinyoli a Vicenç Altaió). Els poemes escollits també mostren la diferència entre dues maneres d’entendre la poesia: Pere Quart parla de l’exili; Lluís Urpinell, d’un got de whisky amb menta. La connexió amb les arts plàstiques o amb la música desperta associacions que creen nous sentits: la pintura d’Antoni Padrós i l’obra d’Arranz-Bravo amb els poemes de Marta Pessarrodona i Francesc Parcerisas; el Grup de Folk i la serigrafia Aiguadevidre; Joan-Pere Viladecans i Llibres del Mall, la poesia de Josep Albertí i el Taller Llunàtic. Els límits de la poesia es difuminen, el vers esdevé text i el text, dibuix en els originals de L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, o de L’udol del griso al caire de les clavegueres, de Quim Monzó.

El  muntatge de l’equip Llamazares-Pomés reforça aquest joc plàstic. Cada sala està concebuda com un ambient, buscant un contrast disruptiu. Del violeta al blanc, del blanc al verd i al taronja, el gris del Price dels Poetes contrasta amb la gespa artificial del Gespa-Price, el rostre solemne d’Espriu amb el cartell de Vitriol amb la noia que duu lligada a la cintura una rastellera de llibres, que recorda Josephine Baker als anys trenta, quan ballava amb la faldilla de plàtans. El joc plàstic arriba fins i tot a les cartel·les: són adhesives i, a cada sala, diferents. Violetes amb els cantells arrodonits a la sala pop, imiten el disseny del disc de Guillermina Motta, Visca l’amor! (1968). Rectangulars, blanques, despullades, a la sala conceptual. I a la sala dels festivals, rodones, grogues i amb les lletres vermelles. Ens vam inspirar en uns adhesius famosos des anys seixanta: “En català si us plau” i “Nuclear? No gràcies”. Perquè la gent jove pugui veure d’on surt la broma, n’hem plantat un de cada, dissimulats per la sala. Aquestes cartel·les rodones i grogues estan enganxades directament sobre les vitrines, els vidres de les fotografies emmarcades i el monitor de vídeo, de vegades una mica de tort, perquè semblin realment adhesius polítics.

El llibre, dissenyat per Ángel Uzkiano, és una peça autònoma, amb el mateix sentit narratiu. Cada doble pàgina funciona com una unitat i combina elements diversos (textos, fotografies, reproduccions d’obres d’art, de cobertes de llibres i revistes), de manera que la superposició de les peces, amb els titulars de pàgina i petits peus explicatius, condueixin el lector, sense necessitat de res més.

Les exposicions s’interfereixen i s’encadenen. Darrere de la La revolta poètica. 1964-1982 hi ha dos grans projectes que esperen: la revisió de la cultura catalana dels seixanta, com a gran fenomen col·lectiu, i l’entrada de la postmodernitat, en el pas dels anys setanta als anys vuitanta, que aquí ha estat una trama secundària i que demana un tractament monogràfic.

A la imatge, fragment del cartell del Gespa Price dissenyat per Vitrol, 1975.

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies