4 juliol 2013
Opinió Madrid

“Dalí, “toujours” Dalí…!”

luis antonio de villena

El Museu Reina Sofia de Madrid exposa fins al 2 de setembre una gran retrospectiva daliniana, important sens dubte, sobretot (a part de l’homenatge al pintor) perquè s’hi exhibeixen bastants quadres de col·leccions privades que s’han vist poques vegades en públic.

Ja em permetran, tot i això, que per a mi sigui simplement una nova ocasió per parlar de Salvador Dalí (1904-1989) al complet… Incloent-hi el gran escriptor –en francès– que va ser ocasionalment el nostre extravagant personatge. Encara que hi havia suposades extravagàncies que no ho eren tant. Dalí es va deixar el seu famós bigoti engominat i en punta l’últim any que va ser a la residència d’estudiants i quan el van fer fora de la llavors arcaïtzant Academia de Bellas Artes de San Fernando, on estudiava o deia que estudiava. Era el 1926. I quan van preguntar-li el perquè, aquesta vegada (només aquesta vegada) va dir la veritat. El bigoti, molt habitual al segle XVII, era un homenatge a Velázquez –sempre un dels favorits de Dalí–, que precisament porta un bigoti idèntic en el seu autoretrat a Las Meninas.

Dalí (és ben sabut, des dels anys 30 tardans) vivia entre París i Nova York, encara que –al final– predominés París. Dalí, molt ben tractat pel franquisme –què hi farem, també ho va ser Josep Maria de Sagarra i ningú no en diu res– passava els estius a Cadaqués, i l’antic i vell No-Do (que s’exhibia en tots els cinemes de l’Estat espanyol, llavors més nombrosos que avui) li feia cada any un reportatge, en què Dalí, atès que es declarava monàrquic, conservador i catòlic romà, podia –sota aquest escut– fer el que li vingués de gust. I això feia. Aquestes peces, que són la més palmària prova, per als doctrinaris, del col· laboracionisme franquista de Dalí, eren extraordinàries performances surrealistes de la millor estirp. En una dels finals dels anys 60, sota el sol de Cadaqués i amb el mar de fons de tants paisatges seus, Dalí hi apareix vestit gairebé de hippie amb una llarga bata de colors i una llarga perruca rossa de dona. Llavors (amb el seu exagerat to inconfusible, que jo adorava) diu a l’entrevistador que contempli el nou naixement místic de Salvador Dalí. Al jardí (amb aquest objectiu) tenia instal· lades unes circumferències enganxades a terra, cobertes amb plàstic de diferents colors i que es podien inflar més o menys d’aire. La majoria estaven mig plenes, cosa que feia que quan Dalí –amb la bata, la perruca i el bastó– s’hi deixava caure al damunt, semblés que estigués a punt de ser engolit –o a punt d’emergir– d’una mena de magma primigeni que podia ser de color rosa. Mentre es filmava la seva naixent ebullició, Dalí no deixava (amb veu de nas) de proferir gemecs lúdics o frases d’arrel surrealista com ara: només el doble naixement infecund és la immortalitat. És cert que la majoria del públic creia estar assistint a una nova bogeria del nostre boig oficial. A mi em semblava extraordinari. Dalí ficava el surrealisme al cor del franquisme. Encara més que quan va pintar la néta del Generalísimo (l’última pinzellada) amb espardenyes i al Saló Velázquez d’El Prado. Dalí va ser un dandi estrafolari i peculiar, i això el salva de tot. És clar que el franquisme en tenia cura i que ell es deixava estimar, és evident. Però ja he dit –i per no sortir de Catalunya– que també Pla i Sagarra van ser afectes al règim i no se’ls ha criticat. I això que en Josep Maria va rebre una tan alta condecoració que va haver d’anar a El Pardo perquè Franco en persona li entregués la distinció i li fes una abraçada… Gaudim de Dalí. De debò era un geni (frígid o narcisista o maniacodepressiu o el que li donés la gana. Marquès de Púbol, ni més ni menys. Dalí, i punt).

A la imatge, “Autoretrat amb coll rafaelesc” de Salvador Dalí, 1920/1921.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies