17 març 2018
Opinió Barcelona

Dada Siegt!: La debilitat crítica i la fortalesa institucional

david g. torres

Fa uns quants anys que la Laia Manonelles em convida molt generosament a impartir una sessió sobre crítica d’art en el màster del departament d’història de l’art de la UB. Acostumen a ser sessions llargues en què gaudeixo molt. Els alumnes sempre són els que proposen qüestions més complexes. És inevitable que caigui una allau de reflexions sobre la responsabilitat de la crítica. Explico que, atès que per un text crític es cobren entre cinquanta i cent euros, la crítica bàsicament s’exerceix per amor a l’art, per passió per l’escriptura o per convenciment en el caràcter discursiu de les pràctiques culturals. I, no obstant això, sembla tenir encomanades un munt de responsabilitats: ser traductora de les intencions de l’artista o comissari i llegir tot el referent a l’exposició o tema de què tracta, a més de textos paral·lels que el mateix artista o comissari desconeixen; entendre les dinàmiques de la institució i ser comprensiu amb les derives polítiques que la sustenten; exercir la pedagogia i la mediació amb el públic prescindint de l’argot de la crítica però sense oblidar la complexitat… La crítica, la baula més feble del sistema, sembla tenir encomanada una tasca fonamental de mediació i, entre altres coses, la tasca de solucionar la incomprensió de l’art contemporani acostant-se al públic o als públics.
Personalment, aquesta posició de fragilitat i de ser centre i culpable de tots els problemes que amenacen l’art em sembla fascinant. I contrasta amb la posició de les institucions museístiques.
Com a comissari també he estat a l’altre costat de la barrera, així que no són pas poques les ocasions en què he rebut males crítiques. Òbviament, un les encaixa malament i fan mal. Sempre he pensat que el lloc per respondre a aquestes crítiques era en altres textos públics que fessin menció explícita o no d’allò criticat, en altres projectes que intentessin discutir aquests postulats i, en general, confiar en el caràcter discursiu del treball en la cultura.
Per això em sorprèn una pràctica cada vegada més estesa: que els museus o institucions reaccionin directament davant d’una crítica per via privada exigint explicacions. Com he dit i he patit, comprenc l’empipament que pot provocar una mala crítica, però insisteixo que crec que cal assumir el caràcter discursiu de la cultura i de l’art. Justament, per la seva debilitat, la crítica és un espai a protegir, la pressió i l’amenaça no són precisament maneres de protegir-la. I no cal protegir-la simplement perquè sigui feble, sinó perquè en el seu exercici de l’opinió exemplifica el caràcter discursiu de la cultura. En aquest sentit, exerceix una mena de control democràtic sobre la cultura: perquè la reafirma com l’espai públic obert de discussió i de debat que és.
Parlava del contrast entre la posició de debilitat de la crítica i la de les institucions museístiques. També hi ha contrast entre les exigències als uns i als altres: perquè els que tenen una autèntica exigència sobre la qual cal demanar responsabilitats són aquells que fan ús dels diners públics. Mentrestant, la crítica continuarà escrivint i opinant en els espais on pugui per als que vulguin llegir-nos.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies