4 maig 2013
Reportatges Barcelona

Clavé, un solitari?

glòria bosch

Quan, l’any 1963, Ferran Canyameres tancava el seu llibre Clavé, un solitari, les darreres paraules ens situen davant d’un home honest, fidel a la seva terra i a la catalanitat, que prefereix tancar-se en la seva lluita del dia a dia, en el silenci i la solitud del seu món, tot i que moltes de les seves obres viuen “escampades pels principals museus i col·leccions del món”. Però fins a l’any 1978, tot i exposar a tants llocs, no tindrà el gran reconeixement del país on viu, el que li va tocar l’ànima, amb dues exposicions simultànies a París –Centre Georges Pompidou i el Museu d’Art Modern–.

A través de Daniel Giralt-Miracle, la Fundació Vila Casas ha volgut retre homenatge a Antoni Clavé (1913-2005), amb motiu del centenari del seu naixement. Sobta que aquesta iniciativa a gran escala sigui l’única i no vingui d’institucions públiques quan tant la seva trajectòria com la contribució a la renovació dels llenguatges creatius són ben significatives. Recordo en els anys vuitanta, l’època en què va tenir els primers reconeixements interns, tant de la Generalitat de Catalunya com de l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, que la seva obra tenia entre nosaltres grans defensors –no podem oblidar l’important paper que havia tingut la Sala Gaspar de Barcelona des dels anys cinquanta– i detractors, amb sistemes d’anàlisi plens de disjuntives. En canvi, unes dècades abans, l’any 1960, quan el Museu Rath de Ginebra va fer una retrospectiva sobre els darrers vint-i-cinc anys del seu treball, P.F. Schneeberger situava l’artista com un dels pocs que transgredia la disjuntiva entre l’abstracte i el figuratiu. I és que un dels grans encerts d’aquest artista va ser el de no aturar-se en límits i arriscar-se per anar més enllà de qualsevol divisió, entenent el procés creatiu com una suma sense excloents. 

Un dels aspectes més significatius és que, davant la versatilitat creativa i el reconeixement obtingut en altres vessants, com ara els cartells –el 1935 ja té els primers encàrrecs de la Metro Goldwyn Mayer–, la il·lustració de llibres, els decorats teatrals, etc., en un moment donat, l’any 1954, tingui clar que la seva aportació s’ha de centrar en la pintura. Abans, però, hi ha tot un procés gestat a partir del seu exili cap a França després de la derrota de l’exèrcit republicà, quan fa els dibuixos als camps de concentració dels Haras i Prats de Molló. Ens situem en el 1939 i, el 1942, una vegada instal·lat a París, comença la que s’ha considerat una etapa intimista en què és important l’impacte de Vuillard i Bonard, als quals, dos anys més tard, se sumarà la trobada amb Picasso, un nou estímul per explorar el concepte amb llibertat de tècniques i materials que esdevindrà homenatge A Don Pablo, el 1985. És el que Giralt-Miracle raona quan ens diu que, de manera molt probable, tot i sentir de petit el desig de ser pintor, si s’hagués quedat a Barcelona el seu treball no hauria avançat per aquest camí, sinó com el “d’un gran cartellista, un dissenyador destacat o un reconegut grafista”. 

La curiositat per obrir-se a noves possibilitats, la capacitat d’assimilació, una gran voluntat constructiva i la intuïció creativa fan que qualsevol terme per definir el seu treball quedi curt, perquè el seu món potencia la integració, la transformació –el procés que li demana cada obra– i la reinvenció, tant si ens referim a tècniques com a materials. Aquesta capacitat que li veu Giralt-Miracle de fagocitar qualsevol cosa, “i com un demiürg convertir-la en element artístic”, que el converteix en “un dels artistes més transversals del segle XX”. 

A través d’aquesta exposició de la Fundació Vila Casas a Can Framis podem veure una representació molt àmplia de la seva trajectòria des del 1933/34 fins al 2005, amb un total de 75 peces. El recorregut més ric és el dels anys cinquanta, just quan Clavé té reconeixements com ara el David Bright de la Biennal de Venècia (1954), el Matarasso de la Biennal de Sao Paulo (1957) i el Kamakura de la Biennal de Gravat de Tòquio (1958), però també –amb vista al nostre col·leccionisme– és el moment del  contacte amb la Sala Gaspar, el 1955, i l’any següent el retorn a Barcelona amb la seva primera exposició. Són els anys en què les tonalitats fosques de l’etapa anterior desapareixen per donar entrada als contrastos cromàtics, la importància de la matèria i la integració d’elements; quan els arlequins deixen pas als músics, els personatges de circ, amb reis, reines i guerrers que ens introdueixen en les baralles de cartes… A partir del 1960 se li genera la necessitat de treballar amb les mans sobre materials com per exemple el ferro, la roba, el paper arrugat, la fusta o els claus, un camí cap a l’objecte i el volum que s’integra tant en el pla pictòric com en els gravats. 

La porositat i la metamorfosi, dues marques que sempre acompanyen Clavé, fan que es deixi impregnar per les experiències viscudes i, així, a mesura que avança, les integra en la seva obra. Els anys vuitanta tenen l’impacte rebut pels viatges al Japó i als Estats Units, entre “la poètica nipona” i “la potència visual de la cultura americana”, com assenyala el curador, “una hibridació que va donar frescor a la seva obra de maduresa”, que, fins al darrer moment, esdevé la clau per entendre el seu procés creatiu.

A la imatge, Antoni Clavé al seu estudi.

 

 

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies