10 novembre 2012
Opinió Barcelona

Claramunt i Nonell

arnau puig

No crec que sigui una bona comparació la que s’ha pretès establir entre Nonell i Claramunt, encara que hi hagi elements aparentment objectius que ho permetin; tanmateix, és una bona idea que s’hagi fet entrar un contemporani gairebé desconegut a la sacrosanta capella dels consagrats, com vol i pretén ser el MNAC (no oblidem que aquesta institució nasqué per salvar de la destrucció i l’oblit les manifestacions humanes locals dels segles X-XIV i també per intentar recuperar el que les aristocràcies catalanes havien abandonat i negligit des del segle XVI: les arts –expressions espirituals– del renaixement, barroc, neoclàssic i romàntic; no els primers realismes plàstics, que foren ja retinguts per la burgesia catalana).

És bo, doncs, que el MNAC ofereixi fa unes setmanes la comparativa Claramunt-Nonell. Tanmateix, crec que l’argumentació és inadequada atès que Nonell s’apropà als gitanos perquè aquelles realitats humanes l’inspiren estèticament, el fan sentir creador i, per similitud, Claramunt s’apropa també als bandejats dels barris marginals perquè li donen les pautes del seu art absolutament i radicalment sentit. Aquesta primera comparació d’objectius plàstics és vàlida: la realitat vista des d’una determinada perspectiva és generadora de creativitat. Però tot seguit apareix la diferència de les dues actituds.

Nonell porta a terme la seva tasca plàstica creadora per captar la realitat, per apropiar-se’n sentimentalment, per vivenciar-la i vivenciar-se de la realitat humana; Nonell capta la realitat que li ofereixen els seus personatges per convertir-la en quelcom de sòlid, present, denunciable i denunciador des de la sentimentalitat vers les ànimes desvalgudes per la naturalesa o per la societat abassegadora. (Observem que és la mateixa actitud que manté part de l’obra –inclosa la literària– de Rusiñol, de Casas i, posteriorment, de Picasso.)

Claramunt està lluny d’aquestes vivències; Claramunt se sent artista per impuls, artista nat, i per aconseguir realitzar-se passa per sobre de tots els convencionalismes socials, ell que per naixement els té ben establerts familiarment. Però necessita també, com tot humà, factors provocadors desencadenants, per la seva sensibilitat bàsicament estètica, de formes. I les troba als baixos fons de la ciutat, en les actituds dels humans marginats o bandejats. Claramunt se sent reeixit: en les provocacions formals humanes troba l’ocasió de l’expressió radical que ha de ser una ratlla, un color, una taca, una forma. Els ambients marginals no li són el tema –com en Nonell– sinó el desencadenant formal.

Entre els dos plàstics només hi ha un punt de connexió formal: quan –com a Dona asseguda (1911), de Nonell– a l’obra d’aquest la línia ja no és expressiva sinó constructiva; no és suport, sinó presència. Que és el que succeeix en Claramunt.

Al Macba, es va mostrar el gruix de la producció de Claramunt complementada amb un seguit de fotografies i/o dibuixos que podrien entendre’s com els esbossos i/o apunts emocionals previs a una obra posterior, tanmateix independent en la seva realització.

A la imatge, detall de “La Taca Negra” de Claramunt.

Etiquetes: ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies