7 març 2016
Opinió Barcelona

Canvi cultural

fidel balaguer

La confusió continua i sembla que ha vingut per quedar-se. Hi ha coses que canvien, però n’hi ha moltes altres que no hi ha manera! Com és que cada dia i cada nit des de fa molts anys a la ràdio pública i a la ràdio privada, durant hores i hores, només es parla d’un equip de futbol? Com és que ningú s’ha queixat d’això, que està bé parlar de futbol el dia que es juga el partit, però parlar-ne cada nit de cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any, ens converteix en un país rar, en un país anormal? Com és que un dels comunicadors més importants del país, o el comunicador més important del país, l’únic que fa, des de fa molts anys, és retransmetre un partit de futbol cada diumenge durant 90 minuts? Que potser serà veritat allò de l’acudit que “un país que té una verge morena i un goril·la blanc… és que deu ser un país estrany!”.

Hi ha coses que canvien, però no en el temps ni de la manera que algunes comunicacions i algunes estratègies ens volen fer veure. Moltes vegades els experts o/i els que ho volen ser parlen com si aquest fos un país normal, Bru Rovira ens ho explica a l’Ara: “El desconcert que vivim és superior a les idees que s’ofereixen per sortir-nos-en. Les idees lluminoses resulten massa encegadores per il·luminar. Les idees de sempre són massa conegudes perquè puguin enganyar ningú. Els interrogants, molt més nombrosos que les respostes. Per què, doncs, aquestes presses a concretar govern, en comptes de centrar-nos en el com, en el què? De què serveix aquesta histèria amb l’avui –cada dos minuts una notícia bomba– si no som capaços de projectar el que vindrà a continuació?”.

Qui també ens parla de canvi o, millor dit, de qui pretén fer un retrat de la generació del canvi, és Jordi Cabré al seu llibre El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació. Fer un retrat col·lectiu sempre és arriscat, per uns en sobren uns quants i per d’altres hi ha absències imperdonables, però s’agraeix la possibilitat de conèixer el que pensen alguns dels protagonistes actuals, com per exemple Franc Aleu, l’únic artista visual que surt al llibre: “Vaig començar els estudis de fotografia a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Un programa de cinc (!) anys, dels quals vaig fer només el primer. Per mi és incomprensible que calguin cinc anys perquè algú t’ensenyi a fer fotos. Tu sol ho pots fer amb molt menys temps, i ho vas fent durant tota la vida.” Més interessant és el que ens diu Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors: “Crec que l’art pot aportar moltes coses a la salut social, i amb això no vull dir que els equipaments culturals hagin de ser assistencialistes, com tampoc no han de ser elitistes ni privilegi d’uns quants. Crec sincerament en els grans beneficis d’implicar artistes en els diferents àmbits de la societat. En l’educació, aportant creativitat i noves mirades per a persones que han d’estar preparades per un món canviant. En l’empresa, perquè només el talent pot singularitzar-se i sobreviure en un món global. En la salut, perquè una consciencia holística de l’individu, començant pel coneixement del cos i el desenvolupament personal, pot contribuir a la millora d’un nombre important de mals, sobretot psíquics i relacionals. En el medi ambient, perquè la creativitat el pot fer més sostenible. En l’economia, perquè podem començar a pensar més en el nosaltres i menys en el jo. En el seu finançament, perquè és una de les bases essencials del mecenatge cultural.”

Qui també ens explica i ens ensenya com neixen i maduren l’enginy i la creativitat en els grans artistes és Will Gompertz al seu llibre Piensa como un artista, en què ens diu i ens demostra “que tots som artistes, que només ens ho hem de creure i que la creativitat és una eina expressiva enormement poderosa i influent. Ara, potser més que mai”. Per Gompertz, l’artista també ha de ser un emprenedor: “Per tenir èxit creant és necessària una certa visió empresarial.” Com va observar Leonardo da Vinci en una ocasió: “Des de fa temps m’ha cridat l’atenció el fet que les persones d’èxit poques vegades esperen assegudes que les coses els passin. Són elles les que fan que passin les coses.” “Aquest és el camí de l’artista: ser ell l’esdeveniment, el que fa que les coses passin. Convertir el no res en alguna cosa”. “I ho fan comportant-se com qualsevol empresari. Són proactius, independents i tan ambiciosos que surten a buscar la competició en lloc d’evitar-la. Per això tots els artistes dignes de ser-ho van anar a París a principis del segle XX. Allà era on passava tot, allà hi havia els clients, els grups, les idees i la reputació.” Molts van portar una vida precària, com els d’ara, i alhora competitiva, en què el fracàs era, i és, present. “Durant anys, el totpoderós Saló de París va rebutjar les obres de Monet, Manet i Cézanne: als tres artistes se’ls va considerar uns fracassats. Però al cap de pocs anys ja els saludaven com uns visionaris pioners, que és el que eren en realitat, i les seves obres van començar a estar entre les més importants de l’art modern. En la perspectiva del temps, qui va fracassar aleshores? Podríem dir que el saló, no els artistes.”

A la imatge, Franc Aleu a la Fundació Lluís Coromina (Foto Pere Duran).

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies