2 gener 2016
Opinió Barcelona

Art i dret: Patrimoni històric

beatriz niño (*)

Quan parlem de Patrimoni Històric Espanyol (PHE) podem tenir la falsa creença de considerar que les obres que no tinguin certa antiguitat no són PHE o que una obra d’art contemporani d’un autor viu no pugui considerar-se part del PHE. Res més lluny de la realitat.

La llei afirma que formen part del PHE “els immobles i els objectes mobles d’interès artístic, històric, paleontològic, arqueològic, etnogràfic, científic o tècnic. Així mateix, també en formen part el patrimoni documental i bibliogràfic, els jaciments i zones arqueològiques, a més dels llocs naturals, jardins i parcs que tinguin valor artístic, històric o antropològic”.

La llei, per tant, no diferencia entre obres d’art que siguin de propietat pública o propietat privada, ni entre obres que pertanyin a un propietari nacional o estranger, ni tampoc fa referència al seu origen, ús, antiguitat o valor.

Així és possible que una peça d’un autor estranger que pertany a una família espanyola formi part del PHE i que una peça d’un autor espanyol sigui adquirida per un estranger i no deixi de formar part del PHE. D’igual manera és possible que una obra d’art contemporani d’un autor viu pugui considerar-se PHE.

La llei estableix diferents nivells de protecció en funció de l’obra que es tracti. De fet, és l’obra la que determina el nivell de protecció i no el seu propietari.

La llei de PHE distingeix tres categories diferents amb tres nivells de protecció diferents: en primer lloc, els Béns d’Interès Cultural (BIC), mobles o immobles, que tenen la màxima protecció i tutela. En segon lloc, els béns inclosos en l’Inventari General de Béns Mobles (IGBM), que posseeixen una singular rellevància i un nivell de protecció menor que els BIC. I, finalment, un tercer bloc residual compost pels béns que formen part del PHE i que tenen un valor històric o artístic però que no poden integrar-se en cap de les dues categories anteriors i posseeixen un nivell de protecció molt inferior als dos anteriors.

Perquè un bé sigui declarat en la primera categoria, això és BIC, ha d’haver estat declarat expressament com a tal per l’administració.

Les conseqüències d’aquesta declaració són una sèrie d’obligacions per al propietari del bé (per exemple, la prohibició d’exportació del bé), seguides d’uns avantatges fiscals (deduccions en l’IRPF i impost sobre successions i donacions i exempció en l’impost de patrimoni i en l’impost sobre béns immobles) i, a més, amb la reserva de dret de compra privilegiada del bé per part de l’administració.

(*) Sòcia de NIAL. Art Law. Advocada especialista en el mercat de l’art.

Il·lustració de Josep Perpinyà.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies