2 setembre 2016
Reportatges Barcelona

Arnau Puig, més ràpid que el temps

aina mercader

Arnau Puig, col·laborador de Bonart des dels inicis de la revista, l’any 1999,  m’obre les portes de casa seva un matí qualsevol del mes d’abril. El seu estudi és una gran estança amb les parets folrades fins al sostre de prestatgeries atapeïdes de llibres. D’aquí una estona, d’un d’aquests estants de lletraferit, agafarà Síntesis de la historia de España, d’Antonio Ballesteros Beretta, un llibre del 1941 d’enquadernat casolà que resulta ser una primera lectura determinant en la seva formació. “Encara ara –dirà mentre el fulleja– me’n serveixo.” Hi ha, en aquesta habitació, un cert desordre per acumulació que la fa viscuda. “Això és un desori, però no ho arreglem perquè, si així ja no trobo res, de l’altra manera encara trobaré menys i, millor, perquè m’interessa tot, cada vegada m’interessen més coses!”. Em convida a seure a l’escriptori on acostuma a llegir i escriure a mà. A l’altre extrem de la cambra, just al darrere meu, hi ha una taula amb un ordinador i un telèfon fix que sonarà durant la conversa. Algú l’invitarà a assistir a un acte i ell declinarà l’oferta amb agraïment. Als seus noranta anys li toca triar amb cura les sortides. Arrenca l’entrevista i ens remuntem als orígens.

Arnau Puig no sap quin dia va néixer. La data imprecisa bascula entre el 6 i el 16 de gener del 1926. De ben jovenet va viure i presenciar de prop alguns dels fets històrics del segle XX que marcaren el decurs del país: la proclamació de la República, els Fets d’Octubre, l’entrada dels tancs per la Diagonal…  A Dau al Set, una filosofía de la existencia (Flor del viento, 2003) relata: “Una certa consciència històrica m’ha envoltat i ha configurat tota la meva vida.” Cara a cara, el filòsof d’ulls picardiosos hi afegeix: “M’hi trobo en la història. Tot el que faig és història. Depèn de la racionalitat d’aquest trobar, de la insignificança a ser decisiu, tindrà un sentit o un altre.” Aquí comença la lliçó del mestre. “Si no hi ha ningú que et signifiqui –avisa–, res de res. Citant Heidegger podem dir que l’atzar fa bé les coses, si aprofites les circumstàncies en les quals et trobes; depèn de tu.” En plena Guerra Civil, després d’un xisclar de sirenes que avisava d’un possible bombardeig, Arnau Puig nin va caure d’un camió on s’havia enfilat mentre jugava amb altres amics. Aquest accident li va causar una lesió al braç, les seqüeles de la qual l’han acompanyat tota la vida, i el va portar per un periple d’hospitals. Finalment, pels volts del 1937, l’ingressen a l’hospital de Sant Pau, on despertarà, a través de l’obra de Lluís Domènech i Montaner, la seva primera consciència estètica. “Em deixen caminar pels diferents pavellons i descobreixo un ambient on tot era superflu, ple de creativitat i imaginació, que res tenia a veure amb l’arquitectura adotzenada de la qual provenia.” A més, durant aquesta convalescència es refugiarà en els llibres fins a esdevenir un àvid lector. “L’atzar actiu –etziba amb perspectiva de savi– és un element decisiu. Som una disposició en cada moment. En cada instant podem ser tot o podem ser res.”

En aquest relat perifràstic, que es ramifica per experiències, lectures, cites i anècdotes, tot lliga. Les derives i els circumloquis llargs, en Arnau Puig són inevitables, acaben portant a Dau al Set, d’on ragen Joan Ponç, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart. “Jo ara ho veig, tot és una constel·lació, una gran xarxa. L’any 1948 decidim fer un pamflet perquè volem que les nostres maneres de pensar tinguin incidència en els altres. Editem una revista insignificant que ningú volia ni regalada i al cap dels anys passa a ser determinant d’una manera de ser. Dau al Set, com ja he dit en moltes ocasions, l’han fet els altres.” A Pensar la imatge. Homenatge a Arnau Puig (catàleg de l’exposició homònima; Comanegra, 2013) es llegeix: “Dau al Set no és el que hi ha escrit o dibuixat, sinó el que s’escriurà, es dibuixarà o pintarà. Nosaltres no fórem un grup, fórem una conjunció de voluntats que ens oposàvem al nostre entorn.” I de manera natural, en la conversa, apareix la llavor primigènia, Algol, que agafa el nom d’un estel doble, més conegut com a estrella del diable. “Quan la vam crear, amb en Brossa i en Ponç, volíem que fos una eina de combat ideològic, que és com s’ha acabat llegint després, en part gràcies a la meva tenacitat.” Explica que quan va escriure el primer article, Hombre, historia, no tenia cap cultura oficial, i que els seus coneixements eren fruit de lectures anàrquiques i xerrades amb els companys. “La cultura –assegura erigint amb fermesa el dit índex– es pot començar des de les beceroles. Tot i la contradicció, jo primer ho he après i després ho he sabut.” La curiositat, que a hores d’ara encara manté ben a to, l’ha impulsat a estudiar i voler conèixer sobre gairebé tot, especialment, però, pensament, història, matemàtiques, sociologia, art, llenguatge, teatre, poesia i astronomia. “Sempre m’ha sobrat temps per estudiar i llegir.” Amb un somriure murri, rememora quan es va trobar Notas de andar y ver, d’Ortega y Gasset, en una llibreria de vell  (“Això és el que he fet al llarg de la vida, entendre el veure com el pensar”, proclama) o aquell article a la revista Destino que li va fer via cap a la Ilíada. “No vaig tenir una formació escolar regular ni coherent, però en canvi vaig trobar en el meu entorn familiar i privat el que es podria anomenar com una formació a la francesa, en el sentit racionalista i enciclopèdic.”

En aquells anys, Arnau Puig era l’Arnaldo –pronunciat, és clar, a la barcelonina, Arnaldu– i descobreix que el significat del seu nom, que acabarà transformant, és el que “té la força d’una àguila”. Encara no havia anat a estudiar a París (lloc de formació, on es casarà i serà pare), tampoc havia viatjat a Moscou a la desfilada comunista, ni pensava treballar uns anys a Roma, però ja en tenia uns quants d’experiència com a oficinista i havia perdut una feina assegurada per dir que llegia filosofia. “El passat –comenta, mentre a mi se me’n va la vista cap a un petit retrat on té tota l’expressió de Schopenhauer– és la manera que tinc d’anar recollint mots, reflex de les circumstàncies per construir el demà. En sentit, és clar, de construcció, no de restauració. Que aquestes deixalles serveixin per fer una altra cosa. Tota la meva vida ha consistit precisament en això. Amb un condicionant –continua– que la deixalleria és la que és, no la que tu vols. Mudar les peces, donar a aquestes la funció que tu projectes.” Des de la veterania sentencia: “Gràcies al passat puc tenir aquest horitzó sempre obert.”

L’avi que aquest matí de primavera tinc assegut al davant s’identifica amb el poema de Goethe, Der Erlkönig (El rei dels verns), que musicà Schubert i que ara ell interpreta lliurement. “El meu destí és el no destí, com el del comte Arnau. No fugir, sinó cavalcar constant, constant, constant. Cap a on? –dibuixa un gest socarra amb els llavis–, no ho sé. Jo forço el poema i, a diferència del protagonista, m’escapo del temps. Forço les situacions, es tracta de no acceptar l’statu quo. Els mots, per exemple, diuen molt més del que hi ha al diccionari, els mudo i els canvio, per això mateix sóc poeta.” L’orador incansable, a De una filosofía de la itinerancia (Comanegra, 2011), al·lega que “les paraules són com una cotilla de la nostra possibilitat de pensar”.

La seva manera de ser i estar en el món, és ben sabut, és amb l’escafandre de qüestionador radical. Aquest professor venerat, pensador elogiat i referent per a unes quantes generacions de crítics, vol polemitzar, se sent còmode en els terrenys movedissos. “La intel·ligència és anar a contracorrent. M’interessa saber el que no sé i, si m’estampo, mala sort. Jo no pretenc conservar-me, vull inventar”, puntualitza. “Es tracta d’intentar veure el que no veus”, però allò que veiem, el que estem observant –li dic, al crític que vaig conèixer al festival Le Printemps de Septembre de Tolosa fa una dècada, quan tots dos compartíem espais al diari Avui–. L’art ha de ser compromès socialment? “Ha de ser un compromís amb ell mateix. Si en la societat hi ha lluita social, tota obra d’art ha de tenir una incidència social. L’art ha de ser sempre una provocació.” A tall d’exemple s’agafa a Miró. “Un dels monuments més perfectes que trobo és Dona i ocell, situat al parc Miró. En una sola obra hi és tot. El principi femení, el masculí i fins i tot a algú li semblarà un cacauet, però això no importa. Al final de la seva vida Miró assegurava que no li interessava el que la gent pogués pensar, sinó el que provocava.” A Una filosofia de l’existència, l’intel·lectual es desemmascara i conclou que “darrere de cada paraula, en cada paraula plasmada en activa o en passiva, hi ha un provocador”. Què me’n dius, de l’art contemporani? “De moment està mostrant una gran debilitat en el sentit que ha passat a ser un art que recupera els arxius, que no sap trobar respostes directes. És art cartogràfic. Al Miró, en canvi, les formes li rajaven del seu impuls davant l’entorn.”

És captivador poder presenciar, ara i aquí, com, en agafar un mocador de paper d’una capsa d’aquests que venen per centenars, es meravella de l’especialització i l’especificació dels objectes quotidians i recorda quan només hi havia paper de diari “per a absolutament tot”. Després de mocar-se, comenta que té enllestida una conferència sobre una possible estètica lul·liana i una altra de caràcter més sociològic; i que viatjaria a Nigèria per visitar Lagos, “un món modern en un context africà”. El que passarà en el futur amb la seva obra, amb el seu llegat, és una cosa que no el preocupa. “Una vegada mort, s’ha acabat tot. Com una planta, sembla mentida, però és així.” En algun lloc es descriu com a “agnòstic i presocràtic intuïtiu”. Avui prefereix fugir d’etiquetes. “Jo no crec en absolutament res, potser només en un projecte vital i en una Catalunya independent.” A propòsit del pas del temps, barreja versos de Sagarra i Maragall, i recita improvisadament: “Comte Arnau, ets només una cançó, ets un poema que has d’anar escrivint.” I, picant sobre la taula amb els dits junts, marcant l’accent de cada mot per síl·labes, insisteix en la idea que “la voluntat és important ara que el cos no m’impulsa. Es tracta de saltar-me el temps i col·locar-me’n al marge. La vida, Aina, és un poema!”.

S’acosta l’hora de dinar, l’amfitrió comença a estar cansat i, per acomiadar-me, em regala una última cita. “El meu objectiu és anar més de pressa que el temps, i mentre hi vagi llegint, escrivint, pensant, el temps no m’aturarà.”

Cavalca, constant, constant, constant, i no t’aturis mai, Arnau Puig!

A les imatges, a dalt, Arnau Puig, detall d’una fotografia de Pere Formiguera. A sota, Arnau Puig amb Aina Mercader. (Foto Robert Juan-Cantavella).


Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies