29 abril 2013
Reportatges Barcelona

Antoni Clavé, una caminada a contracorrent

arnau puig

Antoni Clavé és un cas paradigmàtic d’un caminar sincer i net, fet, sempre i per les circumstàncies, a contracorrent. Inicialment, nat a Barcelona el 1913, té una preparació adient pel que una família modesta pot pensar que ha de ser la d’un noi que li agrada concretar en formes el que sent, preparar-se per a modelatge i dibuix; seguint aquesta via arribarà a fer cartells, grans cartells, anunciadors de les pel·lícules que es projecten als cinemes de la ciutat. Altres coses, com ara pintar quadres per a les cases dels senyors, això no li escau ni li correspon; tanmateix alguns dels professors que té –Àngel Ferrant o Josep Mongrell– l’adverteixen que pintar  i dibuixar és no només intentar reproduir el que tenim davant o el que ens suggereixen, sinó també allò que pots arribar a pensar, i que pots realitzar aplicant, més que els criteris acadèmics que normalment s’ensenyen a les escoles especialitzades, uns altres criteris, més sensibles, que inviten a fer que sigui un mateix el creador de la imatge que hom es proposa realitzar. L’excitant concepte o noció cubista i surrealista del disseny confegirà les seves obres de joventut. Però la realitat és dura i la Guerra Civil espanyola capgirarà la trajectòria d’aquell jove inquiet i creador. 

Passada la frontera i després de les dificultats subsegüents, que intenta resoldre amb el que sap fer, crear formes plàstiques en els seus diferents camps possibles d’activitat, dibuix, gravat, pintura, escultura, quan aconsegueix arribar a París i connectar amb Picasso –el somni de tot artista jove contemporani–, la primera oportunitat que li sorgeix és la de treballar com a escenògraf de teatre i de ballet, activitat per a la qual està ben preparat, atesa la seva ja expressada experiència en l’àmbit de la concreció de formes segons els criteris sintètics del cubisme i del surrealisme. 

Però hi ha un impuls creatiu que l’orienta ineludiblement vers el que s’entén modernament com a art creatiu, un sentit de l’acció creadora, en aquest cas la dita pictòrica, que obliga qui la sent a elaborar una obra que, més que avenir-se amb el que veu objectivament –la impressió retiniana–, es connecti amb el que sent i pensa del que veu. Clavé desenvoluparà en aquest sentit un seguit d’obres, que designarà “testes de reis”, que seran l’expressió i la manifestació d’una plàstica radicalment original –cert, inicialment des d’un premodel picassià–, que li permetrà desenvolupar, progressivament, el gust per les matèries, la satisfacció per trobar en el collage la sensació de compliment de les exigències expressives en el tractament de la superfície plàstica, que practicarà amb tota mena d’elements que cregui adients a la seva intenció expressiva i representativa, tal com també anaven realitzant altres artistes internacionals lliurats a l’acoblament. 

Amb el pas del temps i amb la creació progressiva –i després d’haver-se instal·lat definitivament a França– Clavé esdevindrà un artista en el ple sentit del mot: que no realitza altra cosa que la creació i l’expressió constant de les seves inquietuds respecte d’ell mateix i dels impulsos que el mouen, del sentit que per a ell, o socialment, pugui tenir tot el que succeeix a la societat i que, per convicció creativa, són els elements i els condicionants de l’impuls generador de formes significatives i expressives. Clavé reflexionarà i començarà a escriure per a ell mateix les seves inquietuds mentals, escriptura que l’impulsarà encara a ser més atrevit en la recerca de la transcripció plàstica corresponent. En aquesta progressió arriba a una mena d’aquelarre formal que converteix les seves obres reflexives –que altrament diríem de cavallet– en autèntics murals on tot és manifestat i mostrat en la seva expressió més plàstica possible, atès que l’art és això, la via sensible per moure consciències i sentiments. Clavé sent que el seu art esdevé revolucionari, representatiu de les inquietuds existencials de la gent i dels pobles del seu temps. Seran obres cridaneres, expressionistes, clams, crits que fan impossible una presència passiva davant seu i provoquen no només l’excitació de la sensibilitat, sinó també –aquest és el factor d’autenticitat de tota obra d’art– l’atonia, que suspèn i paralitza la resposta que hauria sigut l’adient i adequada, atès que la força estètica que sorgeix de l’obra acaba dominant l’observador, que es dilueix en una mena de síndrome de Stendhal en el qual l’impacte sensible sedueix més que la provocació mental. 

Aquest és el misteri de l’obra de Clavé, que nasqué per la necessitat d’elaborar les imatges que hom sentia dins seu, que travessà tots els camins possibles de la materialitat expressiva amb la incorporació decidida del collage que calgués per a cada ocasió i situació –l’acoblament– i acaba amb l’ataràxia, la pau i el goig de la satisfacció contemplativa de les formes, dels colors i de la composició de tot plegat. És la realitat plàstica actual de l’obra de Clavé. 

Altres qüestions, també actuals, de fons d’inversió econòmica, progressivament s’hi van afegint.

A la imatge, detall de “Dos guants en trompe l’oeil”, 1976 de Clavé.

                 

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt
Política de privacitat   Política de cookies