1 desembre 2016
Reportatges Banyoles

Allò que el bosc amaga

mariona bachs

En els darrers anys, les aplicacions per a mòbils per conèixer gent s’han escampat com la pólvora. La gent que les utilitza penja una fotografia atractiva, fa una breu presentació i informa dels gustos que té. Si dues persones es troben en les mateixes coordenades poden començar a xatejar. L’avantatge és que sempre es pot abandonar la conversa virtual quan es vol, o fer altres coses al mateix temps. Un espai virtual on l’anonimat desapareix des del minut zero, i que tanmateix satisfà les necessitats de manera instantània des de la zona de seguretat i confort.

Les zones d’intercanvi sexual anònim proposen una altra manera de conèixer gent, potser més vulnerable i arriscada que la que proposa el món virtual. També, més lliure i valenta. Això és el que presenta el projecte audiovisual I don’t need to know you dels fotògrafs Katia Repina i Luca Aimi, antics alumnes de l’Escola Internacional de Fotografia Grisart, que es va inaugurar a mitjan setembre a l’Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina a Banyoles. El projecte, fruit d’un treball d’investigació que ha durat més de dos anys i mig, prendrà la forma de llibre i documental en els pròxims mesos.

I don’t need to know you és una instal·lació audiovisual que ens introdueix en l’experiència del cruising, allò que en època franquista es coneixia amb el nom de “hacer la carrera” o, dit d’una altra manera, és la trobada entre dues persones homosexuals per practicar sexe en un espai públic de manera anònima. L’origen del terme cruising es troba en el nom d’un bar gai, el Booze n Cruise, de l’estat de Nou Mèxic als Estats Units. Sembla ser que als anys setanta la paraula es feia servir com a codi encriptat per parlar entre homosexuals, cosa que els permetia amagar la seva condició sexual davant dels altres.

Seguint l’itinerari expositiu, una seqüència d’imatges ens endinsa en l’interior d’un bosc. Camins plens de fullatge ens condueixen cap al desconegut; el crec de les branques, escletxes de llum, foscor. Un escenari insòlit pel qual transitar pot ser tota una experiència enigmàtica i emocionant. Escoltar el silenci, també.

Un paisatge habitat implica vincles de pertinença col·lectius i, alhora, radicalment singulars. La instal·lació ens permet conèixer la pràctica del cruising escoltant el testimoni d’aquells que s’han fet seu aquest ecosistema sexual. El sentit de l’experiència viscuda i l’indret que s’habita es perceben de maneres diverses. Sobta adonar-se’n com una pràctica que associem a una forta càrrega de promiscuïtat, no sempre té el sexe com a objectiu últim. “Hi ha la morbositat, però també la soledat compartida; alguns només van a buscar una abraçada”, explica Aimi. Així mateix, els participants no amaguen els sentiments de por, frustració i desplaçament que els han portat a recloure’s en la seva conducta, tot i que no tots suporten de la mateixa manera el risc de contraure el VHI.

El cruising és també un ritual de comunicació no verbal. Amb el principi de l’anonimat com a eix principal, aquells que el practiquen han de seguir un protocol d’actuació que es basa principalment en el llenguatge corporal: un joc de mirades, un gest, l’apropament. Resseguir amb el dit el cos de l’altre. Conèixer aquest codi genera sentiment de pertinença alhora que reforça el coratge i la gosadia dels participants sobre el terreny.

La condició social de les persones que transiten aquest paisatge és molt diversa. La procedència, els costums, l’edat… són variables que han determinat la seva sexualitat, i també els preceptes culturals amb què conviuen. Com escriu l’antropòleg José Antonio Langarita en la seva tesi doctoral, la degradació suprema que implica per a alguns participants ser reconegut homosexual, promiscu, depravat, etc., fa que sigui una identitat difícilment reivindicable.

En el model de societat que hem construït, malgrat pensar que hem evolucionat en el pensament social, el cert és que encara vivim atrapats en clixés de gènere. Ens referim a la identitat de l’altre com a quelcom aliè i estrany alhora que ens vantem dels drets que han aconseguit els homosexuals –a Barcelona fins i tot el barri més cèntric els fa d’emblema. No estem acostumats a veure més enllà de la vida que ens envolta. I don’t need to know you” és una reflexió sobre la necessitat de desgranar allò que la quotidianitat amaga: un col·lectiu que ha trobat en l’espai públic un indret on practicar la llibertat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies